El món ibèric a les comarques meridionals de Catalunya

Share Embed


Descripción

MÓN IBÈRIC

ALS

PA Ï S O S

C AT A L A N S

1

EL MÓN IBÈRIC A LES COMARQUES MERIDIONALS DE CATALUNYA Jordi DILOLI* David BEA**

En la present ponència pretenem mostrar un estat de la qüestió sobre els estudis de poblament ibèric que s’han desenvolupat i s’estan duent a terme en l’actualitat a les comarques meridionals de Catalunya. En aquest sentit, podem diferenciar clarament dues zones en el territori analitzat : una primera, més meridional, que englobaria el curs inferior del riu Ebre, i una segona, definida a partir del nord del Coll de Balaguer, que emmarcaria el Camp de Tarragona, el Baix Penedès i a Conca de Barberà. Els equips que han treballat o que en aquests moments desenvolupen els seus projectes d’investigació en aquesta àrea són diversos: la Universitat de Barcelona (equips del Dr. Joan Sanmartí al Castellet de Banyoles (Tivissa, Ribera d’Ebre), al Castellot de la Roca Roja (Benifallet, Baix Ebre) a Alorda Park i el seu territori (Calafell, Baix Penedès) i del Dr. Francesc Gràcia a la Moleta del Remei i a Sant Jaume Mas d’en Serra (Alcanar, Montsià)), l’Àrea d’Història Antiga de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona (equips del Dr. Jordi Diloli i David Bea a Les Planetes (Bítem-Tortosa, Baix Ebre), L’Assut (Tivenys, Baix Ebre), El Calvari (Vilalba dels Arcs, Terra Alta) i la mateixa ciutat de Tarragona (Tarragonès) i de la Universitat de Lleida (equip de la Dra. Núria Rafel a l’assentament del Molà (Priorat)). Les tasques desenvolupades passen per prospeccions sistemàtiques de diverses àrees d’aquest vast territori, com per exemple, de la zona del Baix Penedès, relacionada amb Alorda, o del Baix Ebre–Montsià, per posar alguns exemples, prospeccions que han estat completades amb l’excavació d’alguns dels assentaments localitzats, fet que contribueix a donar una bona idea dels models de poblament existents. El cas de la ciutat de Tarragona, amb interessants nivells ibèrics i republicans, ha funcionat de manera diferent. No s’ha traçat cap projecte conjunt, doncs les dades han estat recuperades per diversos equips arqueològics en diferents excavacions d’urgència, i en alguns casos resulten disperses. No obstant, i degut a la importància del model de poblament urbà en època ibèrica i republicana a la ciutat, resulta interessant aportar una visió conjunta d’aquestes dades en la present ponència, així com presentar alguns dels darrers resultats de l’estat de la investigació. Malgrat que es tracta d’una zona força treballada, cal efectuar postes en comú de resultats, així com difondre a nivell ample, no solament científic, la riquesa del poblament ibèric en la Catalunya meridional. Aquest fet es deu a que la majoria dels equips treballen per separat, encara que aquesta mancança s’intenta solucionar mitjançant la convocatòria de congressos, taules rodones o convencions, com per exemple les Ires Jornades d’Arqueologia Ibèrica de Tivissa, celebrades el novembre de 2001, que pretenien donar una visió de conjunt del fenomen. En aquest sentit seria interessant la celebració de trobades científiques periòdiques que posessin al dia la gran quantitat de dades existents sobre un territori molt treballat i a voltes oblidat, que presenta greus problemàtiques com ara el trencament existent entre el sud i el nord, o el buit en els estudis de ciutats com Tortosa o Tarragona, que esdevenen vertaderes voltes de clau vertebradores dels seus res-

* Professor de l’Àrea d’Història Antiga de la Universitat Rovira i Virgili ** Arqueòleg. Investigador del Grup de Recerca de la Universitat Rovira i Virgili Seminari de Topografia Antiga

XIII COL·LOQUI INTERNACIONAL

2

D’ARQUEOLOGIA DE

PUIGCERDÀ

EL MÓN IBÈRIC A LES COMARQUES MERIDIONALS DE CATALUNYA – Jordi Diloli, David Bea

pectius territoris. En aquest sentit, aquesta ponència ha de ser un inici i no un final del camí que ha de dur a la investigació a la publicació de resultats globalitzadors, almenys pel que respecta als models de poblament ibèrics d’aquestes àrees meridionals.

Introducció

Les comarques meridionals de Catalunya han estat des de sempre un focus d’investigació del món antic, que s’ha fomentat tant des de les institucions científiques a partir de les que s’ha estructurat la recerca al nostre País, com des d’entitats locals amb més o menys encert. Aquest atractiu, però, no s’ha traduït sempre en un avanç de la investigació, doncs fins als anys 80 no s’ha observat un veritable progrés en el coneixement de les societats que ocupaven aquest territori durant la protohistòria. Tanmateix, els últims anys s’ha efectuat un important pas endavant tant quantitativament com qualitativa, estructurant-se noves línies de recerca a través de grups de reconeguda vàlua científica procedents de diverses universitats catalanes: al Montsià, el Baix Ebre, la Ribera d’Ebre i el Baix Penedès, la Universitat de Barcelona; al Baix Ebre, la Terra Alta i la mateixa ciutat de Tarragona, la Universitat Rovira i Virgili i al Priorat, la Universitat de Lleida, amb treballs que van des de les prospeccions sistemàtiques fins l’excavació dels jaciments més paradigmàtics del territori. Si més no, l’activitat s’estructura encara amb línies de recerca desiguals en virtut de la zona d’actuació, doncs si bé al Baix Penedès i al curs inferior de l’Ebre els projectes d’investigació s’organitzen des de les universitats, a la ciutat de Tarragona, amb importants nivells ibèrics i iberoromans, no s’ha traçat cap estratègia de recerca conjunta i les dades ac-

tuals han estat recuperades en excavacions d’urgència per equips arqueològics diversos, resultant en molts casos força disperses i de difícil interpretació. Aquest problema que subjau a la investigació que es desenvolupa a la capital provincial, si bé no es produeix per igual a les comarques meridionals, tampoc passa desapercebut quan es tracta d’unificar els criteris de recerca i analitzar els resultats obtinguts pels diversos grups que hi treballen. Aquest fet, degut a la falta de coordinació entre equips, s’ha intentat solucionar mitjançant la convocatòria de congressos, taules rodones o convencions, com per exemple les Jornades d’Arqueologia de 1999, efectuades a Tortosa, o les Primeres Jornades d’Arqueologia Ibèrica de Tivissa, celebrades el novembre de 2001, on es pretenien mostrar l’estat de la qüestió de la investigació protohistòrica al sud de Catalunya i que va tenir uns resultats esperançadors en quant a la possibilitat de plantejar estratègies i objectius conjunts. Tanmateix, hem de partir d’un fet que condiciona l’aplicació de programes comuns, doncs tant pel que fa al desenvolupament històric com a la investigació aplicada, la província de Tarragona es troba dividida en dues àrees territorials molt ben definides, separades pel Coll de Balaguer: al nord, el Camp de Tarragona en un sentit ampli, una àrea densament poblada des de l’antiguitat, distingida als textos clàssics a partir del segle III a.n.E. amb el nom de Cessetània, basculant entorn de la ciutat de

MÓN IBÈRIC

ALS

PA Ï S O S

C AT A L A N S

EL MÓN IBÈRIC A LES COMARQUES MERIDIONALS DE CATALUNYA – Jordi Diloli, David Bea

Tarragona com a gran centre costaner i amb altres assentaments de caràcter destacat com poden ser el Vilar de Valls (Alt Camp), les Masies de Sant Miquel (Banyeres del Penedès, Baix Penedès) o Olèrdola (Olèrdola, Alt Penedès) més a l’interior; al sud, el curs inferior de l’Ebre i comarques veïnes, entre les que es poden contar, amb uns límits de difícil precisió, el Matarranya, el Baix Aragó o el Maestrat, evolucionant a partir del paper del riu Ebre com a nexe d’unió i principal via de comunicació del territori, formant en època ibèrica una regió ètnica coneguda als textos clàssics com a Ilercavònia. Aquests dos grans espais d’investigació que podrien aportar, i de fet aporten, gran quantitat d’informació sobre l’evolució de la cultura ibèrica al sud de Catalunya, tenen un punt de contacte situat entre el Baix camp i el Priorat, històricament la zona d’unió o separació entre ilercavons i cossetans, que ens és encara avui dia força desconegut, i sobre el que caldrà incidir ben aviat per entendre de forma globalitzadora les transformacions d’aquest territori durant la protohistòria. Aquest esbós explicatiu sobre la territorialitat d’aquesta àrea indica perfectament la dificultat de recollir en un sòl article l’evolució protohistòrica d’aquest gran espai geogràfic, així com la tasca d’investigació que s’hi ha efectuat al llarg de la història, tanmateix, intentarem aportar un estat de la qüestió en quant als estudis sobre el món ibèric que s’hi han desenvolupat, incidint especialment en les dades més novedoses sorgides els darrers anys a partir dels diferents projectes o intervencions efectuades en jaciments tan significatius com la ciutat de Tarragona.

Marc cronològic

Amb la frase “La Història existeix per què el temps l’articula i la seqüència” (Carbonell et alii 1996, 7) es resumeix el sentit i la responsabilitat dels esquemes cronològics aplicats a l’estudi de l’espècie humana, individualment i social. Els marcs cronològics donen cobertura a les estructures espacials de manera que l’articulació espai-temps està en la base que explica la progressió social. La cronologia, doncs, juga el paper d’ordenant i jerarquitzant de la dialèctica històrica (Carbonell et alii, 1996), convertint-se en un factor essencial per entendre l’evolució històrica i articulant el procés d’investigació de la mateixa evolució humana: econòmica, política o social. Les particions cronològiques que ha sofert la Història al llarg del seu estudi o anàlisi han fet especial incidència en aspectes formatius/funcionals de l’espècie humana per tal de diferenciar els períodes en els quals s’inscriu l’evolució dels grups analitzats, aspectes que s’han concretat més en l’anàlisi de la cultura material que emprava cada comunitat a mesura que ens apropàvem a èpoques més modernes. L’aparició de noves tècniques que permeten datar mitjançant cronologies absolutes ha posat en entredit aquesta divisió, que si més no ha continuat utilitzant-se mitjançant, però, datacions absolutes, al definir-se igualment unes fases o “edats” a partir del control tecnològic sobre elements com són el Bronze i el Ferro. Dins d’aquest esquema, alguns autors, cenyint-se al territori objecte del seu estudi, han establert perioditzacions més concretes, en general seguint també l’evolució de la cultura material dels grups que hi habitaven. A la Catalunya meridional, el primer esquema cronològic que abastava pràc-

3

XIII COL·LOQUI INTERNACIONAL

4

D’ARQUEOLOGIA DE

PUIGCERDÀ

EL MÓN IBÈRIC A LES COMARQUES MERIDIONALS DE CATALUNYA – Jordi Diloli, David Bea

ticament tota l’època ibèrica fou establert pel Dr. Vilaseca (Vilaseca, 1947; 1973), qui a partir dels seus estudis sobre les comarques del sud català, dividia l’últim mil·leni a.n.E. en cinc moments diferenciats: Període

a.n.E.

I

1200 a 1000

II

1000 a 800

III

800 a 600

IV

600 a 450

V

450 a 300

Autors posteriors (Padró, Sanmartí, 1976-78; Sanmartí, 1987; Gracia, Munilla, Pallarés, 1991; Gracia, Munilla, 1993), a partir de la presència/absència de diversos materials d’importació als jaciments protohistòrics del baix Ebre i territoris adjacents, plantejaven noves perioditzacions exportables a tota l’àrea tarragonina, emmarcant el període ibèric entre els segles VI i I a.n.E., dividint la seva evolució en diversos apartats que diferencien un moment de formació, una fase d’auge i l’última de crisi i desaparició. (v. taula 2) Aquests esquemes cronològics tindran, però, un apartat referent al moment ante-

rior al sorgiment de la cultura ibèrica, que en els tres casos es definirà com a preibèric, delimitant-se temporalment per l’existència de materials d’ascendència semita als jaciments indígenes. Es tracta d’una valoració discutida, doncs si bé alguns investigadors atorguen al factor fenici una importància decisiva en l’evolució del món indígena vers la cultura ibèrica (Arteaga et alii, 1986; Ruiz Zapatero, 1992; Aubet, 1993), altres autors defensen la idea de que la influència fenícia no té un significat tan preeminent en l’evolució de les poblacions autòctones com per ressaltar-la mitjançant la utilització d’aquesta partició cronològica i proposen, si es vol mantenir un diferenciació de la seqüència cronocultural basada en els tipus d’importacions, unificar els conceptes de preibèric i ibèric antic fins el moment de l’existència d’importacions d’origen no semita, tornar a les nomenclatures de l’Edat del Ferro a l’Europa Occidental o efectuar una classificació basada en la presència de materials d’importació, amb marges cronològics, però sense contingut cultural, com la suggerida per F. Gracia i G. Munilla (Gracia, Munilla, 1993). (v. taula 3)

SANMARTÍ-PADRÓ

SANMARTÍ

GRACIA-MUNILLA-PALLARÉS

Preibèric (s. VII a.n.E.)

Preibèric (s. VII a.n.E.)

Preibèric (s. VII a.n.E.) Ib. Antic (s. VI a.n.E.)

Ib. Antic I (600-550 a.n.E.)

Ib. Antic I (600-550 a.n.E.)

Ib. Antic II (550-500 a.n.E.)

Ib. Antic II (550-500 a.n.E.)

Ib. Ple (500-200 a.n.E.)

Ib. Ple II (450-400 a.n.E.)

Ib. Ple I (500-450 a.n.E.) Ib. Ple (s. V-III a.n.E.)

Ib. Ple III (400-200 a.n.E.) Ib. Tardà (s. II-I a.n.E.) Taula 2

MÓN IBÈRIC

ALS

PA Ï S O S

C AT A L A N S

5

EL MÓN IBÈRIC A LES COMARQUES MERIDIONALS DE CATALUNYA – Jordi Diloli, David Bea

Ibèric I

Ibèric II

Ibèric III

Horitzó Preibèric

Horitzó Ibèric Antic

Horitzó Ibèric Ple

Ibèric IV-V

600/580 a 540/530

540/530 a 450/425

450/425 a 350/300

350/300 a

175/150 a

a.n.E.

a.n.E.

a.n.E.

175/150 a.n.E.

60 d.E.

Horitzó Ibèric Tardà

Taula 3

En tot cas, els treballs que s’han efectuat els últims anys a la Catalunya meridional més que resoldre aquest problema l’han accentuat, doncs la presència d’ítems ceràmics de clara ascendència formal fenícia, però que no es corresponen amb les importacions habituals procedents del sud peninsular, ens indiquen un moment de transició –sempre dins de plantejaments materialistes- i/o de trencament tecnològic- a principis del segle VI a.n.E., que podria associarse amb l’eclipsi del comerç semita i l’aparició d’un nou procés econòmic i social que donaria pas a la cultura ibèrica, fent-se encara més tèrbol el trencament entre el període anomenat Primera Edat del Ferro i l’Època Ibèrica. De fet, integrats ja dins del Món Ibèric, la primera etapa, anomenada Ibèric Antic, no deixa de ser un estadi de trànsit i d’afirmació de noves expressions socioeconòmiques, que tenen uns trets comuns amb moments posteriors que és limiten a l’ús d’alguns recipients de tècnica semblant, mentre que l’estructuració sociopolítica i econòmica que definirà als ibers del sud de Catalunya s’efectuarà a partir del segle V a.n.E., restant el primer estat de la denominada cultura ibèrica com un període d’afiançament de determinats sectors sorgits d’entre les comunitats de la Primera Edat del Ferro, que ara per ara no sabem si seran els mateixos que promouran els canvis posteriors.

Per finalitzar aquest apartat, volem recordar la necessitat d’establir un esquema cronològic basat en una estratègia comuna a partir de datacions absolutes que superin l’àmbit estricte de la cultura material, per tal de poder explicar l’evolució històrica de les comunitats ibèriques del nord-est peninsular en general.

Història de la investigació Les Terres de l’Ebre

A les Terres de l’Ebre, l’interès per la investigació històrica i arqueològica ve de molt antic, doncs ja en obres del segle XVI i XVII es fa referència a troballes relacionades amb els antics habitants d’aquestes terres. Els autors tortosins sovint faran referència a l’antiguitat de la ciutat relacionant la seva història amb els textos clàssics o els descobriments efectuats al mateix municipi o al seu territori. Tanmateix, no serà fins al segle XX que aquesta atenció no s’estructurarà en forma de publicacions, bàsicament d’història municipal, proposant sobre tot orígens i evolució dels pobles estudiats. Aquest interès localista anirà acompanyat per una investigació de caire més científic que, efectuada sobre tot des de Barcelona, trobarà a les Terres de l’Ebre i al Baix Aragó un marc territorial idoni per avançar en

6

XIII COL·LOQUI INTERNACIONAL

D’ARQUEOLOGIA DE

PUIGCERDÀ

EL MÓN IBÈRIC A LES COMARQUES MERIDIONALS DE CATALUNYA – Jordi Diloli, David Bea

els coneixements sobre les cultures preromanes d’aquesta àrea. Després del lapse de la Guerra Civil, ja a la dècada dels 50, hi haurà noves actuacions a les comarques meridionals de Catalunya, dirigides bàsicament per dos investigadors de gran renom el professor F. Esteve Gálvez i S. Vilaseca, llavors Comisario Provincial de Excavaciones. De S. Vilaseca hem de lloar la tasca efectuada en diversos jaciments del Priorat o de la Ribera d’Ebre entre els anys 40 i 70, amb estudis que van obrir nous camins per la comprensió de l’evolució històrica d’aquesta zona, culminant l’any 1973 amb la publicació del llibre Reus y su entorno en la Prehistoria, on s’establia una periodització cultural que s’ha vingut utilitzant pràcticament fins als nostres dies (Vilaseca, 1973). F. Esteve Gálvez, d’altra banda, va dinamitzar l’interès pel passat i per l’arqueologia en aquesta regió, documentat i excavant un gran nombre de jaciments de diverses èpoques dels quals hem de destacar les necròpolis de Mas de Mussols, Mianes i l’Oriola. Als anys 60, amb l’interès per descentralitzar la investigació que es feia des de Barcelona predominantment dirigida a la zona emporitana, es va reconduir l’interès vers el baix Ebre, on després de l’excavació del poblat del Tossal del Moro de Pinyeres (Batea) l’any 1961 (Maluquer, 1962), l’Institut de Prehistòria i Arqueologia de la Diputació de Barcelona, sota la direcció d’E. Ripoll, va iniciar els treballs a l’assentament ibèric de la Moleta del Remei (Alcanar), poblat que ja havia estat objecte d’un estudi a principis de segle per part de J. Colomines, per encàrrec de la Mancomunitat de Catalunya. Malauradament, els treballs foren de durada limitada, doncs després de dues campanyes es va decidir no continuar amb les excavacions.

Als anys 60, l’aparició de tota una sèrie de jaciments a les comarques del baix Ebre va provocar la presència en aquesta regió d’investigadors de la Universitat de Barcelona: l’any 1961 es descobrí el poblat protohistòric de la Ferradura, que seria excavat a partir de 1971 (Maluquer, 1987); els anys 1966-67 s’actuaria a la necròpolis de Mas de Mussols, a l’Aldea (Maluquer, 1987); els anys 1970 i 1971 es procediria a excavar la necròpolis de Mianes, a Santa Bàrbara (Maluquer, 1987). Tots aquests treballs de recerca arqueològica es veien completats mitjançant l’elaboració de diversos estudis sobre la regió de l’Ebre i àrees adjacents en època antiga que quedarien plasmats com a tesis de llicenciatura i doctorals (Callarisa, 1965; Gimeno, 1972; 1975) a la vegada que continuava el treball arqueològic. Així, l’any 1974 es portaria a terme una breu campanya d’excavació al Castellot de la Roca Roja (Benifallet) que ja havia estat objecte de treballs arqueològics en un moment anterior per part d’uns aficionats i el 1978 s’encetaria de nou l’excavació del Castellet de Banyoles (Tivissa, Ribera d’Ebre), dirigida per R. Pallarés (Pallarés, 1984). D’aquesta forma, durant els anys 80 les comarques del curs inferior de l’Ebre van començar a tenir la importància a nivell d’investigació que el seu patrimoni arqueològic exigia. Fou així com a la Terra Alta, l’equip encapçalat per N. Rafel, D. Molas i G. Hernández reprenia els treballs al conjunt arqueològic del Coll del Moro, a Gandesa (Rafel, 1986, 1989; 1991; Rafel, Blasco, 1994), que ja havia estat objecte d’investigació anys abans. Al 1985 es reiniciarien també els treballs d’excavació a la Moleta del Remei (Alcanar) (Gracia et alii, 1988); l’any 1986, el descobriment del jaciment protohistòric d’Aldovesta (Benifallet), fou el

MÓN IBÈRIC

ALS

PA Ï S O S

C AT A L A N S

EL MÓN IBÈRIC A LES COMARQUES MERIDIONALS DE CATALUNYA – Jordi Diloli, David Bea

propulsor de la creació d’un equip que dirigiria la seva investigació envers la presència fenícia a les boques de l’Ebre. Aquest mateix equip iniciaria l’any 1988 uns treballs de prospecció per tal d’aprofundir en l’estudi del poblament protohistòric del sud de Catalunya i el Nord del País Valencià (Mascort et alii, 1990; 1991). També en aquesta dècada van veure la llum nous estudis en forma de tesis o tesines que feien referència a la Catalunya meridional (Genera, 1980; Pallarés, 1984; Rafel, 1986; Puch, 1986; Munilla, 1988). Durant els anys 90 la investigació protohistòrica a les Terres de l’Ebre ha avançat sobre projectes de recerca ben estructurats: al Baix Ebre i Ribera d’Ebre la prospecció del curs inferior de l’Ebre i l’excavació dels jaciments de Barranc de Sant Antoni i de Gàfols (Rasquera) (Asensio et alii, 1994-96); el reinici dels treballs al Castellet de Banyoles (Tivissa) (Asensio et alii, 2002) i la continuació de les tasques arqueològiques a Sant Miquel de Vinebre (Genera, 1993); al Baix Ebre, l’excavació dels jaciments del Castellot de la Roca Roja (Benifallet) (Belarte et alii, 2002), de les Planetes (Bítem-Tortosa) (Diloli et alii, 2003) i de l’Assut, a Tivenys (Diloli et alii, 2002); a la Terra Alta, la descoberta i excavació del Turó del Calvari, a Vilalba dels Arcs (Bea et alii, 2002); al Montsià, finalitzades les excavacions a la Moleta del Remei (Alcanar), l’any 1997 es va adequar per tal de fer-lo visitable, al temps que s’actualitzava la planimetria de La Ferradura (Ulldecona) i s’iniciaven les excavacions al poblat de Sant Jaume (Alcanar); per últim, al Priorat, la finalització dels treballs al Puig Roig (Masroig) (Genera, 1995) i la represa de la investigació al Calvari del Molar (Rafel, en premsa). Totes aquestes intervencions arqueològiques programades s’han vist complementa-

des per la presentació de treballs en forma de tesis de llicenciatura o doctorals, completant el treball sobre el terreny (Mayoral, 1992; Diloli, 1993, 2002; Oliver, 1993; Noguera, 1997; Garcia, 1999). Per últim, a Catalunya, el Servei d’Arqueologia del Departament de Cultura de la Generalitat, amb plenes competències en matèria de patrimoni des de 1983, s’ha fet càrrec de les diverses excavacions d’urgència que s’han plantejat a les comarques ebrenques, amb el resultat de l’estudi i conservació de diversos jaciments de força importància: el Castell d’Ulldecona (Álvarez et alii, 2002); les Valletes d’Aldover (Arbeloa, 1990); la necròpolis de Mianes (Genera, 1991; 1996); el Castell d’Amposta (Villalbí et alii, 2002), encomanant també la realització de les Cartes Arqueològiques del Baix Ebre, Montsià, Terra Alta i Ribera d’Ebre, que són fins aleshores l’inventari més complert dels jaciments existents al territori determinat pel riu Ebre en el seu tram final. Actualment, podem indicar que la investigació arqueològica a les comarques del curs inferior de l’Ebre és un fet plausible, amb diversos equips científics de la Universitat de Barcelona, Rovira i Virgili o de Lleida que tenen projectes al territori i cada cop aporten més dades que permeten millorar el nostre coneixement sobre l’evolució d’aquesta regió durant la protohistòria. A aquests estudis territorials, generalment recolzats mitjançant intervencions en jaciments de la zona, s’ha d’afegir la investigació estructurada que des de la Universitat Rovira i Virgili es porta a terme a la ciutat de Tortosa, per tal d’analitzar el paper d’aquest enclavament en tot aquest entramat històric. No volem finalitzar aquest apartat sense fer esment de l’esforç que s’ha donat durant els últims anys per tal de possibilitar la re-

7

8

XIII COL·LOQUI INTERNACIONAL

D’ARQUEOLOGIA DE

PUIGCERDÀ

EL MÓN IBÈRIC A LES COMARQUES MERIDIONALS DE CATALUNYA – Jordi Diloli, David Bea

lació o intercomunicació entre els equips que actualment esmercen la seva investigació en aquesta àrea, una tasca que, si bé encara no és suficient, ha de permetre coordinar esforços i relacionar uns resultats que són més importants en conjunt que particularment, tal com es va poder comprovar a les Jornades d’Arqueologia celebrades a Tortosa el 1999 o a Tivissa el 2001. El Camp de Tarragona

A l’àrea més septentrional de la província de Tarragona, els estudis sobre l’antiguitat s’han efectuat casi sempre dirigits vers la ciutat de Tarraco. Tanmateix, altres àrees del Camp han tingut i encara tenen un fort ressò en temes d’investigació Prehistòrica i Protohistòrica, destacant els treballs de S. Vilaseca a l’entorn de la ciutat de Reus i la seva comarca i la investigació aplicada des d’antic a zones concretes com el Baix Penedès, tant per part d’investigadors locals com forans. Pel que fa a la capital provincial, Tarragona ha presentat una gran controvèrsia entre els investigadors ja des del segle XVI, moment en el que humanistes com l’arquebisbe Antoni Agustí o misser Pons d’Icart van començar a plantejar els primers estudis arqueològics, centrats bàsicament en les abundants restes romanes de la ciutat. Aquests autors van interpretar diverses restes republicanes, principalment la muralla, plantejant la hipòtesi de la seva presumpta construcció en època preromana. Deixat de banda durant anys, al segle XIX la qüestió del poblament anterior a la conquesta romana va tornar a revifar, sobretot a partir de les troballes efectuades per B. Hernández Sanahuja a les obres de la Pedrera del Port i especialment a partir de la localització de més de mil asos de Kesse a la Pedrera Corromput, propera a la ciutat. Però resultava

difícil donar una ubicació concreta a l’assentament ibèric, i així s’especulà sobre la possible localització d’aquest al cim del turó de la ciutat, a partir de l’errònia datació del parament ciclòpic de la muralla, quan Hernández Sanahuja va considerar que la presència de signes de picapedrer “ibèrics” (sembla que són realment itàlics i es corresponen als treballadors que acompanyaven l’exèrcit romà) en alguns carreus de la muralla eren indicadors d’una fase cossetana, anterior (Hernández Sanahuja, 1868). Aquesta idea la van recolzar Hübner (Hübner, 1890) o Fick (Fick, 1933). Fins i tot Schulten li va donar una atribució “etrusca” basant-se en criteris essencialment filològics (Schulten, 1933). No va ser fins a la intervenció de Serra Vilaró i Lamboglia de l’any 1951 quan es va trencar amb aquesta idea i es va determinar que la muralla era de factura romana. A partir d’aquesta nova aportació, la hipòtesi de que el poblat ibèric es trobava al capdamunt del turó de Tarragona i que havia estat arrasat al construir-se les estructures monumentals romanes va començar a perdre interès. La idea d’una ubicació d’aquest assentament a la part baixa de la ciutat anava prenent forma, recuperant-se velles descripcions de Pons d’Icart que situaven un traçat de muralla que englobava aquesta àrea, encara visible en part a la segona meitat del segle XVI (Pons d’Icart, 1572). En aquesta línia, les excavacions desenvolupades a partir dels anys 70 de la darrera centúria han permès confirmar la presència de l’assentament ibèric a la part baixa de Tarragona, en un punt estratègic que controla una franja de mar i la desembocadura del riu Francolí, com s’ha pogut comprovar als solars número 23, 24, 33, 35 i 37 del carrer Caputxins, al carrer Pere Martell, Lleida, Prat de la Riba o U.A. 15.

MÓN IBÈRIC

ALS

PA Ï S O S

C AT A L A N S

EL MÓN IBÈRIC A LES COMARQUES MERIDIONALS DE CATALUNYA – Jordi Diloli, David Bea

Cal senyalar que existeix un abans i un després pel que respecta als estudis sobre el poblament protohistòric a la ciutat de Tarragona i rodalies a partir de la publicació de l’interessant article “L’assentament preromà de Tarragona”, signat per M. Adserias, L. Burés, M.T. Miró i E. Ramon, aparegut l’any 1993 a la Revista d’Arqueologia de Ponent, on s’efectua per primer cop una visió en conjunt de les diverses dades arqueològiques acumulades en diferents intervencions al sector ibèric de Tarragona, unificant àrees i delimitant un assentament, una entitat poblacional concreta, integrada en un territori més ampli. Els treballs posteriors a la publicació d’aquest estudi han permès afinar encara més les dades, tant pel que fa a les restes urbanes com a estudis més generals de caire econòmic o social (Asensio, Otiña, 2003). Pel que respecta al treball al territori, ha estat desenvolupat de manera desigual. Així, mentre alguns assentaments han estat excavats amb més o menys fortuna, cas del Vilar de Valls, un gran nombre de documentació sobre l’Àger de Tarragona es basa en prospeccions superficials efectuades durant els treballs de redacció de la Carta Arqueològica, que no ha anat més enllà en temes d’investigació. Menció a part mereix l’excavació del poblat de l’Era del Castell del Catllar, que ha permès la localització d’un assentament indígena força ben conservat que arrenca d’unes potents fases de Primera Edat del Ferro i que continua desenvolupant-se urbanísticament fins al segle II a.n.E. (Molera et. alii, 2000) Aquest assentament, el primer del Tarragonès amb nivells de l’Ibèric Antic, continua essent investigat a l’actualitat. Un cas similar pot ser el del poblat de la Sella de Salou, excavat per l’equip de Nemesis SCCL, possiblement

ocupat entre els segles IV i II a.n.E. Finalment, hem d’esmentar que l’àrea més ben treballada és la del Baix Penedès. A partir dels projectes d’investigació desenvolupats per l’equip dels Dr. Joan Sanmartí i Joan Santacana centrats al jaciment d’Alorda Park, s’ha generat un interessant procés d’estudi d’aquesta zona, complementat per altres accions concretes motivades per la mateixa evolució del territori, com per exemple l’excavació del centre metal·lúrgic de Les Guàrdies. Cal senyalar que el territori penedesenc ja havia estat objecte d’estudi des dels anys 40 del segle passat, amb prospeccions (Giró, 1944; Ferrer Soler, 1947-1948; Giró, 1960-1961) i excavacions força interessants, com la de la necròpolis de Can Canyís (Banyeres del Penedès) l’any 1961 (Vilaseca 1963), dinamitzant-se uns estudis que han convertit aquesta comarca en una zona puntera en recerca protohistòrica. Aquest estat de la investigació ha motivat el desenvolupament de treballs científics com són diverses tesis doctorals i de llicenciatura, en concordança als equips de recerca procedents de la Universitat de Barcelona i Universitat Rovira i Virgili que desenvolupen la seva tasca al territori. D’altra banda, no hem d’oblidar els treballs efectuats a la ciutat de Tarragona per empreses d’arqueologia com Codex SCCL, Nemesis SCCL o Cota 64 SL, que continuen realitzant intervencions d’urgència en sectors de la ciutat relacionats amb la ubicació de l’enclau protohistòric, molt importants per avançar en el coneixement de la cultura ibèrica en aquest territori.

9

XIII COL·LOQUI INTERNACIONAL

10

D’ARQUEOLOGIA DE

PUIGCERDÀ

EL MÓN IBÈRIC A LES COMARQUES MERIDIONALS DE CATALUNYA – Jordi Diloli, David Bea

El territori i els jaciments. Estat de la qüestió Terres de l’Ebre

El territori que tractem presenta, tal com ja hem senyalat, una gran diversitat en els coneixements de l’ocupació protohistòrica, doncs les dades provenen tant de prospeccions com, cada vegada més, d’excavacions arqueològiques efectuades en jaciments de la zona. Tanmateix, si bé el conjunt global de la informació permet actualment refer un mapa ocupacional força complert, el conjunt de jaciments que ens permetrien reproduir una seqüència estratigràfica ben definida no és tan ampli. Si més no, a partir dels treballs que s’efectuen a la zona i de la informació que es va publicant, podem avançar un esquema cronocultural que expliqui l’evolució de la cultura ibèrica en aquest marc territorial. El moment tradicionalment anomenat Ibèric Antic (Padró, Sanmartí, 1976-78; Sanmartí, 1987; Gracia, Munilla, Pallarés, 1991) o Ibèric II (Gracia, Munilla, 1993), inclòs dins del període IV de S. Vilaseca (Vilaseca et alii, 1947; Vilaseca, 1973), datat entre inicis- mitjans del segle VI a.n.E. i aproximadament la primera meitat del segle V a.n.E., es determinaria culturalment a partir de la presència de les primeres ceràmiques a torn indígenes plenament ibèriques i de l’aparició de les importacions gregues, que substituirien a les produccions fenícies, predominants durant el període anterior. L’ocupació del territori es representa en aquest moment a través de dos tipus d’assentament, els poblats, que són de reduïdes dimensions, i el que s’han considerat residències aristocràtiques o llocs d’hàbitat d’un sector preeminent de la societat, que poden definir-se com a unitats habitacionals

fortificades (Moret, 2002), ambdós en posicions topogràfiques estratègiques i de control. L’establiment d’un patró poblacional d’aquestes característiques, amb un clar interès pel domini de les vies de comunicació i de les zones amb més recursos, és indicatiu de l’existència d’un tipus d’ocupació ben organitzat que prioritzarà la consecució d’uns productes i la seva comercialització, bescanviant-los per uns béns considerats de prestigi. Aquesta estructura econòmica es basa fonamentalment en l’existència d’un sector social diferenciat que refermarà el seu poder mitjançant el control de la producció i dels intercanvis, que podria definir-se, si considerem els aixovars funeraris recuperats a les necròpolis datades durant aquesta època, com una veritable aristocràcia guerrera. Aquests individus seran els que s’establiran en els llocs d’hàbitat fortificats, que contaran amb unes estructures defensives excepcionals, destinades possiblement tant a tasques de coerció com de protecció, alhora que lloc d’emmagatzematge dels productes destinats a l’intercanvi. Jaciments paradigmàtics d’aquesta època són a la Ribera d’Ebre, el Coll del Moro de la Serra d’Almos, a Tivissa; al Baix Ebre, el Castellot de la Roca Roja (Benifallet) i possiblement l’Assut (Tivenys) i a la Terra Alta la Gessera (Caseres) i el Tossal del Moro de Pinyeres (Batea). Altres assentaments destacats de les àrees veïnes, sense discontinuïtat geogràfica i que són possiblement els que més bé il·lustren les cases residencials descrites els trobem a Vinaròs —el Puig de la Misericòrdia— o a la Terra Alta-Baix Aragó, amb l’exemple, entre d’altres, del Tossal Montañés (Valdeltormo)2. Un factor important que destaca durant aquest moment cronològic i que es mantindrà durant, al menys, el segle següent, serà l’existència d’una ritualitat lligada al món de

MÓN IBÈRIC

ALS

PA Ï S O S

C AT A L A N S

EL MÓN IBÈRIC A LES COMARQUES MERIDIONALS DE CATALUNYA – Jordi Diloli, David Bea

la mort determinada per les necròpolis d’incineració. Aquest ritual, documentat a la Terra Alta, al Priorat i possiblement a la Ribera d’Ebre en èpoques precedents, apareixerà al Baix Ebre i Montsià als segles VI i V a.n.E., just en el moment d’eclosió de la cultura ibèrica, per desaparèixer a partir de finals del segle V a.n.E., moment en que també deixaran d’utilitzar-se les necròpolis d’àrees veïnes. L’estudi d’aquests espais sacramentals ha permès confirmar l’existència d’un sector social més afavorit, que seria el que s’enterraria seguint aquests rituals, tal i com es desprèn del nombre d’incineracions o de l’aixovar dipositat a les tombes. Les necròpolis en funcionament en aquest moment serien la dels Castellons, a Flix, el Coll del Moro de Gandesa, Mianes (Tortosa), Mas de Mussols (l’Aldea) i l’Oriola (Amposta)3. De fet, i si bé tenim poques dades sobre el desenvolupament d’aquest aspecte funerari entre les primeres comunitats ibèriques del sud de l’Ebre, l’aparició de tres importants necròpolis pràcticament a la desembocadura del riu, en un espai certament reduït i que difícilment poden ser associades a llocs d’hàbitat estable de la zona, ens fan plantejar l’existència possible d’uns fossars que superessin l’àmbit de l’assentament per convertir-se en espais d’enterrament d’abast regional. El període anomenat Ibèric Ple s’ha enquadrat tradicionalment entre el segle V i finals del segle III a.n.E. (Padró, Sanmartí, 1976-78; Sanmartí, 1987; Gracia, Munilla, Pallarés, 1991), malgrat haver-hi altres perioditzacions que el situen entre mitjans segle V i principis del segle III a.n.E. (450300 a.n.E.), com és el cas del període V de S. Vilaseca (Vilaseca et alii, 1947; 1973) o de l’Ibèric III de Gracia i Munilla (Gracia, Munilla, 1993). Aquest moment cronològic, que és el de

màxim esplendor de la cultura ibèrica a la zona, es caracteritzarà per la plena definició dels models d’ocupació del territori, amb un augment considerable del nombre d’assentaments, l’aparició de canvis importants en la cultura material, l’estructuració de noves xarxes comercials i la desaparició de les necròpolis a finals del segle V a.n.E.. A nivell material, augmenten les importacions de ceràmica fina procedents de l’hinterland grec, sobre tot ceràmiques àtiques de figures roges i de vernís negre, que donaran pas a partir de finals del segle IV a.n.E. a la presència d’altres elements ceràmics procedents del nord-est peninsular, amb l’existència en els contextos indígenes d’un volum considerable d’àmfores púniques. Pel que fa als rituals d’enterrament, s’observa un canvi que es traduirà en la desaparició dels cementiris anteriors, tant els de la costa com els de l’interior, que en tots els casos deixaran d’utilitzar-se com hem dit a partir de finals del segle V a.n.E., potser degut a una nova estructuració social que no serà aliena a l’organització del territori. En quant als models d’ocupació del territori, a la Catalunya meridional es produeix durant aquest moment una definició del patró de poblament que sembla dirigit des d’una instància superior, que podria interpretar-se com una organització de tipus estatal4. Entre mitjans i finals del segle V a.n.E. es documenta un important augment dels nuclis d’hàbitat construïts, des d’una planificació prèvia que s’ordena en base a un tipus d’ocupació del territori funcional. El bastiment d’aquests centres es disposarà a partir de la construcció d’un dels elements bàsics en l’arquitectura i l’urbanisme dels assentaments: les fortificacions o estructures defensives. A partir d’aquest moment s’observa, doncs, una especialització funcional dels

11

12

XIII COL·LOQUI INTERNACIONAL

D’ARQUEOLOGIA DE

PUIGCERDÀ

EL MÓN IBÈRIC A LES COMARQUES MERIDIONALS DE CATALUNYA – Jordi Diloli, David Bea

nuclis, caracteritzant-se tres tipus bàsics d’assentament: els poblats, de major o menor grandària i entitat, amb uns trets urbans característics, els llocs de guaita i/o control (talaies) i els nuclis rurals, sense excloure la possibilitat de que algun d’aquests centres aglutini més d’una d’aquestes funcions. L’estratègia d’ocupació és molt semblant en tots els casos: els poblats s’erigeixen en llocs de fàcil defensa, en turons ben diferenciats que mantenen un gran control visual de l’entorn, de les vies de comunicació o de les principal àrees productores dels recursos econòmics, reforçant l’estratègia defensiva. Es tracta d’assentaments que completen la protecció que els hi atorga la geomorfologia mitjançant la construcció de sistemes defensius complexes que dirigiran en bona part l’urbanisme del poblat, amb models diferents condicionats per la ubicació topogràfica del propi nucli: muralles d’esperó, d’encerclament, etc., protegides per baluards, torres i altres elements més complexos procedents de la poliorcètica grega, com podrien ser les torres o l’epikampion del Castellet de Banyoles. Com a elements distintius podem senyalar que les torres defensives de l’àrea de l’Ebre presenten, dins d’una gran diversificació en quant a les plantes —circulars, semicirculars, ovalades, quadrangulars, pentagonals—, certs trets comuns: en el cas dels jaciments situats en vessant, les estructures turriformes són de planta arrodonida, apareixen individualitzades i se situen habitualment al punt més alt del jaciment (Barranc de Musselló, Sebes, les Valletes, les Planetes, el Coll del Moro, el Tossal del Moro), possiblement evolucionades des de tradicions constructives anteriors. Pel que fa als poblats d’esperó barrat o encerclats perimetralment per un parament— muralla, les torres s’associen al mur defensiu, generalment pro-

tegint el punt d’accés a l’interior del poblat i són de planta quadrangular (Castellot de la Roca Roja, la Moleta del Remei). Davant d’aquestes dades podem indicar que la construcció dels diferents tipus defensius la determina la classe d’assentament, adaptant-se en cada cas a la topografia de l’àrea ocupada. Tanmateix, un tret important que si que sembla comú a totes les construccions, a banda de la funcionalitat concreta per la qual es conceben aquests sistemes defensius, que és la protecció dels llocs d’hàbitat, sembla inherent la intencionalitat per mostrar el sistema defensiu des de fora, augmentant així la seva eficàcia com a element dissuassori, a l’hora que de prestigi. Per últim, cal indicar que la grandària dels assentaments és força variable, depenent de la seva situació en l’escala jeràrquica. Els nuclis principals del territori, el Castellet de Banyoles (Tivissa) i possiblement el Castell de Sant Joan/la Suda (Tortosa) podrien ocupar en ambdós casos superfícies properes a les 4 ha, mentre que la resta de poblats de certa entitat oscil·len entre els 3000 i 6000 m2. Els nuclis més petits, especialitzats, arriben com a molt als 1000 m2. Jaciments d’aquest moment són entre d’altres, a la Ribera d’Ebre, el Barranc de Musselló, a Flix, amb torre semicircular massissa; Sebes i els Castellons, també a Flix; la Roca del Sol, a Garcia; el Forn Teuler, a Ascó, amb muralla tipus barrera i una torre adossada; el Castellot de Solà, a Miravet; el Castellet de Banyoles (Tivissa), amb un sistema defensiu basat en un perímetre tancat i un accés protegit per dues torres pentagonals i un epikampion. Al Baix Ebre, el Turó de l’Audí, el Castellot de la Roca Roja, amb un mur de tancament protegit per al menys una torre quadrangular i la Torreta (Coll de Som), a Benifallet; a Tivenys,

MÓN IBÈRIC

ALS

PA Ï S O S

C AT A L A N S

EL MÓN IBÈRIC A LES COMARQUES MERIDIONALS DE CATALUNYA – Jordi Diloli, David Bea

l’Assut, assentament que presenta un sistema defensiu molt complex estructurat en tres terrasses a partir d’una construcció basada en murs superposats, i la Punta de la Plana de la Mora, amb muralla tipus barrera; les Planetes (Tortosa) i les Valletes (Aldover), jaciments de vessant protegits per una torre ovalada ubicada al punt més alt del poblat; el Barranc de Sant Antoni (Roquetes), Mas de Mussols (l’Aldea), el Bordissal (Camarles), o el mateix Castell de Sant Joan/ la Suda (Tortosa). Al Montsià, el Castell i les Faixes Tancades de l’Antic, a Amposta; la Moleta del Remei, poblat d’erola, protegit per muralla circumval·ladora i torre, a Alcanar; el Castell i les Esquarterades, a Ulldecona, aquest últim protegit per una muralla defensada per dues torres; el Castell dels Moros, al Godall, amb una torre de planta circular. Per últim, a la Terra Alta, el Tossal del Moro de Pinyeres, amb torre defensiva semicircular i el Coll del Moro del Borrasquer (Batea); el Coll del Moro de Gandesa, amb torre de planta ovalada protegint el punt de més fàcil accés; els Vilassos I i el Tossal del Moro (Bot); la Picossa (Arnes); la Gessera, el Castell d’Almudéfar, els Carrascals, el Puig, els Corralets i la Serra Mitjana a Caseres i els Vilans, Penya Gall, i el Collet a Horta de Sant Joan5. Un fet interessant per destacar és la realització cap al segle III a.n.E. d’algunes modificacions en determinats poblats, tant en el sistema defensiu, com és el cas del Coll del Moro, ampliant-se mitjançant la construcció d’una nou parament amb baluards, com en la zona d’hàbitat, reduint-se els espais d’alguns recintes davant la impossibilitat de creixement fora muralla, possiblement per fer front a un augment poblacional, com s’observa a la Moleta del Remei. En aquest mateix sentit podria interpretarse la fundació durant aquest mateix perío-

de d’algun nucli de nova planta. El tercer moment, conegut com a Ibèric Tardà, Ibèric Final o Baixa Època de la Cultura Ibèrica s’ha situat cronològicament després de la fi del moment anterior, abastant des d’inicis del segle II a.n.E. fins el canvi d’Era, documentant-se a partir de la plena manifestació política i econòmica de Roma a la Península Ibèrica després de la seva victòria devers Cartago a la Segona Guerra Púnica, presència que provocarà el constant abandonament dels nuclis indígenes fins la seva total desaparició. Culturalment, durant aquest període perduren les formes ceràmiques ibèriques anteriors, apareixent-ne de noves, mentre que les importacions que s’imposen són les procedents de l’àmbit itàlic —les diferents variants de la Campània en quant a vaixella fina, i les àmfores grecoitàliques i itàliques dins dels recipients d’emmagatzematge—, mantenint-se també, al menys durant el segle II a.n.E. les relacions amb el món punicoebussità, representat sobre tot per la gran presència de recipients amfòrics. A nivell de poblament, s’observa una continuïtat d’ocupació respecte al moment anterior, sense que la Segona Guerra Púnica o la presència militar romana al nord-est a partir de Cató signifiquen un trencament habitacional, a excepció d’algun nucli com és el cas del Castellet de Banyoles, destruït a finals del segle III a.n.E.. A partir de mitjans del segle II a.n.E., i especialment de l’últim terç d’aquest mateix segle s’observa un constant abandonament dels poblats ibèrics del baix Ebre, al temps que comencen a construir-se nous assentaments de tipus rural seguint un model completament diferent a l’imperant durant els segles anteriors, situats a la plana i sense un espacial interès per l’estratègia defensiva i/o de control del territori.

13

14

XIII COL·LOQUI INTERNACIONAL

D’ARQUEOLOGIA DE

PUIGCERDÀ

EL MÓN IBÈRIC A LES COMARQUES MERIDIONALS DE CATALUNYA – Jordi Diloli, David Bea

Com a dada interessant únicament destacar el bastiment l’últim quart del segle II a.n.E. del nucli de Sant Miquel de Vinebre, amb una funcionalitat encara incerta però possiblement associada al control del Pas de l’Ase, amb perduració fins la segona meitat del segle I a.n.E. (Genera, 1993). A partir d’aquest moment, l’únic enclavament que resta ocupat és el més important dels ilercavons, de localització incerta, però no massa llunyà de la posterior ciutat romana de Dertosa, possiblement situat al solar del Castell de la Suda/ Castell de sant Joan (Diloli, 1997). En quant als rituals funeraris, durant el segle II a.n.E. trobem de nou documentada l’existència del ritus de la incineració, en un enterrament aïllat a la Carrova (Amposta) (Garcia, Villalví, 2002). Pel que fa a la ciutat de Tortosa, poques són les dades arqueològiques que tenim actualment que ens permetin adscriure-hi un nucli ibèric de certa importància. Tanmateix, tant les fonts literàries clàssiques, la numismàtica, com els estudis sobre els models d’ocupació territorials durant la protohistòria al curs inferior de l’Ebre semblen indicar l’existència d’una ocupació d’època ibèrica al lloc on avui dia hi trobem el municipi tortosí (Diloli, 1997). En aquest sentit, cal indicar que els treballs d’investigació efectuats a la ciutat de Tortosa durant els darrers temps, especialment els desenvolupats en el marc del projecte que està portant-hi a terme l’àrea d’Història Antiga de la Universitat Rovira i Virgili, han permès corroborar la presència de materials d’època ibèrica en diversos punts del casc antic de la ciutat, com són l’edifici de la Telefònica, el carrer Sant Domènec, la Catedral, la Plaça dels Estudis, la Plaça d’Alfonso, el Castell de la Suda i possiblement el Turó de la Residència Sanitària Mare de Deu de la Cinta.

Totes aquestes dades semblen indicar l’existència en aquest punt d’un nucli de primer ordre que completaria la seqüència d’ocupació territorial d’aquesta àrea durant l’època ibèrica. Aquesta informació ens permet proposar un esquema cronocultural per a les Terres d l’Ebre que podria definir-se a partir de les següents fases: • Inicis/mitjans segle VI- mitjans segle V a.n.E. (aproximadament entre 575/550 a.n.E. i 450 a.n.E.): Accentuació de la jerarquització i del poder de les elits, que s’organitzaran territorialment a partir del bastiment d’autèntiques fortaleses, des d’on es controlarà l’explotació del territori. Aquest procés anirà associat a l’aparició de les primeres necròpolis ibèriques, amb presència d’aixovars que denoten certa estratificació, essent però el propi ritual d’enterrament el que apunta una possible diferenciació entre estaments de classe i/o socials. A nivell de relacions, reestructuració dels mercats i de les xarxes d’intercanvi: aparició dels primers productes de l’hinterland grec i eivissenc i reducció de les importacions fenícies del sud peninsular, que desapareixeran absolutament durant la segona meitat del segle VI a.n.E. • Mitjans segle V- finals del II a.n.E. (aproximadament entre 450 i 125 a.n.E.): Jerarquització entorn uns assentaments estables que controlaran el territori econòmicament i estratègica i es protegiran en tots els casos mitjançant estructures defensives de cert prestigi. En aquest moment cronològic es constata també el bastiment de petits centres dependents dels nuclis amb més entitat, destinats a recolzar-los en les tasques de control i/o d’ex-

MÓN IBÈRIC

ALS

PA Ï S O S

C AT A L A N S

EL MÓN IBÈRIC A LES COMARQUES MERIDIONALS DE CATALUNYA – Jordi Diloli, David Bea

plotació del territori. Políticament és el moment de la creació d’una estructura basada en una compartimentació ètnica del territori, amb la presència dels ilercavons a l’àrea costera de l’Ebre, els cossetans al nord-est, ocupant el camp de Tarragona, mentre que a l’interior hi trobaríem als ilergets al nord i possiblement un grup ètnic diferenciat a la zona de confluència entre l’Ebre i el Matarraya, que podrien ser els ausetans de l’Ebre (Jacob, 1987-88; Burillo, en premsa). Dins d’aquest període es poden diferenciar tres moments: – Del 450 al 400 a.n.E.: Construcció de nous assentaments amb sistemes defensius complexes; abandonament de les necròpolis. A nivell comercial, manteniment del sistema de relacions amb els mercats grec i eivissenc. Cap al 400, canvis en l’ocupació definits per l’abandonament d’alguns centres i el bastiment de nous poblats. – Del 400 al 300 a.n.E.: Estabilitat. – Del 300 al 150/125 a.n.E. A partir del segle III aparició dels productes itàlics, que substituiran constantment als grecs. Urbanística i arquitectònicament, remodelació d’alguns poblats. Dins d’aquest període s’ha d’incloure la construcció del Castellet de Banyoles així com la seva destrucció durant la Segona Guerra Púnica. Aquest nucli ocuparia possiblement el centre polític de l’àrea nord de la Ilercavònia. La presència púnica i romana no afectarà de manera important l’estructuració del territori fins la plena implantació de l’estructura política imposada per Roma, ja a finals del segle II a.n.E.., moment en que s’abandonaran els principals assentaments ibèrics.

• Mitjans/finals del segle II- mitjans segle I a.n.E. (aproximadament entre 150/125 a.n.E. i 50 a.n.E.): Bastiment de nous assentaments amb una funcionalitat essencialment encaminada a l’explotació econòmica del territori. Canvi en els patrons d’assentament, que s’accentuarà constantment. Desestabilització de les estructures econòmiques del món ibèric. Implantació d’una nova organització econòmica, política i social plenament integrada a les formes romanes. Desocupació de tots els poblats ibèrics. • A partir de mitjans segle I a.n.E. fins al canvi d’Era no queden nuclis indígenes al territori, desocupant-se així mateix Hibera, ciutat citada a les Fonts Clàssiques com la més important de la regió, essent substituïda en importància territorial per Dertosa. Malgrat que les fonts escrites posteriors encara anomenaran el territori ilercavó, aquest ja no es pot considerar amb les mateixes característiques econòmiques, polítiques o socials que durant els segles anteriors. Àrea de Tarragona

El Camp de Tarragona, regió natural que abasta el Tarragonès, l’Alt Camp i el Baix Camp, presenta unes estructures d’explotació del territori en època protohistòrica ben consolidades i perfectament relacionades amb el Baix Penedès, conformant una demarcació històrica força homogènia distingida a les Fonts Clàssiques amb el nom de Cessetania. De fet, és a les comarques del Penedès i a la veïna del Garraf on s’ha efectuat, com ja hem senyalat, una investigació més acurada sobre l’època ibèrica, sobre tot a partir dels treballs desenvolupats als jaciments d’Alorda Park/ les Toixoneres (Calafell,

15

16

XIII COL·LOQUI INTERNACIONAL

D’ARQUEOLOGIA DE

PUIGCERDÀ

EL MÓN IBÈRIC A LES COMARQUES MERIDIONALS DE CATALUNYA – Jordi Diloli, David Bea

Baix Penedès), Olèrdola (Olèrdola, Alt Penedès) o Darró (Vilanova i la Geltrú, Garraf ), sense oblidar la necròpolis de Can Canyís i el poblat de les Masies de Sant Miquel, a Banyeres del Penedès. A efectes de l’estudi que presentem, hem de recordar el fet ja apuntat de que recollir la totalitat de la investigació ibèrica de la meitat nord de la província de Tarragona en un article com el que ens ocupa és certament utòpic. La quantitat de documentació és ingent, molta d’ella inèdita i provinent de les cartes arqueològiques o d’informacions orals. A més, es planteja un problema de territorialitat ètnica ibèrica evident. Malgrat que queda clara l’atribució del Baix Penedès com a territori cossetà, a partir de conceptes històrics i d’aquella ecologia cultural que plantejava Kohl a inicis dels anys setanta del segle passat es defineixen tres àrees força clares: una pel mateix Camp de Tarragona, nuclearitzat a partir de la ciutat de Tarragona i sectoritzat entorn de Reus i Valls, una altra per als Penedesos i Garraf, amb la qual es relaciona, evidentment, el Baix Penedès i l’última per la Conca de Barberà, pas natural vers les terres del ponent català, que es relaciona per igual amb el Camp com amb les Garrigues i la resta de terres lleidatanes. En el present article ens cenyirem a la investigació que s’ha desenvolupat a les comarques costaneres, obviant l’àrea més interior —Conca de Barberà- tractant genèricament els territoris enumerats, malgrat que cadascun d’ells aporta suficient material científic com per escriure un treball propi. De totes maneres ens centrarem més en l’àrea del Camp de Tarragona, potser la més desconeguda de totes, tractant l’assentament ibèric de Tarragona per separat. Si partim de la periodització habitual de la cultura ibèrica, la localització de jaciments datables a l’Ibèric Antic a les comar-

ques de la meitat nord de la província de Tarragona no és, fins al moment, massa prolífica. A part dels nivells que presenten materials ceràmics datables a partir del trànsit entre els segles VII i VI a.n.E. i al llarg d’aquesta última centúria apareguts a Tarragona ciutat, que s’exposaran en l’apartat corresponent d’aquest article, solament es coneixen evidències d’hàbitat de l’Ibèric Antic al Camp de Tarragona al poblat de l’Era del Castell del Catllar (Tarragonès) (Molera, 2000). Aquest assentament, que es troba situat sobre un dels meandres del riu Gaià, té com a fase més antiga una petita ocupació de fons de cabana datada durant el Bronze Final, perdurant fins almenys el segle V a.n.E. El seu horitzó constructiu més important cal datar-lo durant la Primera Edat del Ferro, esdevenint així el primer jaciment d’aquesta cronologia intervingut al Camp de Tarragona. La segona fase del jaciment, la pitjor coneguda, coincidiria amb aquest període, i sembla trobar-se força malmesa per la construcció del castell medieval del Catllar. De totes formes, s’han conservat almenys dues cases de planta rectangular, d’uns 16 metres quadrats de superfície, amb una estratigrafia que s’endinsa dins de la cinquena centúria i que marca el progressiu abandonament de l’assentament. El Baix Penedès posseeix una idiosincràsia diferent al Camp de Tarragona per a aquests moments. A Banyeres del Penedès es va documentar una de les dues úniques necròpolis ibèriques aparegudes a la meitat nord de la província6. Es tracta de Can Canyís, mostra força coneguda dels paràmetres funeraris protohistòrics al sud català. Aquesta necròpolis fou descoberta l’any 1960 durant el transcurs d’uns treballs agrícoles, recuperant-se part dels materials i podent-se excavar tres enterraments més o menys conservats in situ, documentant-se durant 1961

MÓN IBÈRIC

ALS

PA Ï S O S

C AT A L A N S

EL MÓN IBÈRIC A LES COMARQUES MERIDIONALS DE CATALUNYA – Jordi Diloli, David Bea

la denominada pel seu excavador, el Dr. Vilaseca, “Tomba del Guerrer” (Vilaseca et alii, 1963). L’any 1996 es va efectuar un reestudi dels materials procedents de la necròpolis, interpretant-se com un cementiri petit, de no més de vint enterraments, segurament destinada als segments d’elit del grup social, amb una seqüenciació cronològica que abastava des d’inicis del segle VI a.n.E., amb alguns materials anteriors, fins aproximadament el 475 a.n.E. Al mateix temps es va determinar la presència al registre de ceràmiques tecnològicament fenícies, un fet que avui dia desperta un interessant debat entre els investigadors que treballen aquesta cronologia (Bea, 1996). Can Canyís, a banda de tenir formes fenícies (una vora d’urna de tipus Cruz del Negro), posseeix també formes ibèriques, com ara les urnes d’orelletes (Bea, 1996), en un pas que va més enllà del registre d’aquest tipus recuperat a l’Ebre. Prop de la necròpolis es troba el seu assentament, les Masies de Sant Miquel, amb nivells datables al segle VI a.n.E. Un altre poblat del Baix Penedès amb fases datables en aquest període és Alorda Park (Sanmartí et alii, 1992). L’inici de la següent fase, anomenada Ibèric Ple, marca l’eclosió del poblament ibèric en determinats sectors del territori. Tal com hem dit, hi ha una forta diferenciació en els estudis que s’han efectuat en aquesta regió, trobant-nos amb àrees profusament estudiades (el Penedès), a diferència d’altres on fins ara la investigació és pràcticament inèdita (Camp de Tarragona). Es tracta del moment en que la cultura ibèrica s’assenta plenament, desenvolupantse noves formes socials, polítiques i econòmiques que es reflecteixen, a l’igual que a la zona de l’Ebre, en l’ocupació del territori, creant-se nous nuclis amb diverses funcions i estructurant-se un model habitacional en

torn d’uns centres que s’estructuren jeràrquicament, autèntiques ciutats que dirigiran territoris molt ben definits. Al Camp de Tarragona aquest nou patró d’hàbitat se centra en la presència d’un nucli central que caldria identificar amb l’assentament ibèric de Tarragona, situat a la costa, del que podrien dependre centres importants però en un lloc secundari de l’estructura jeràrquica territorial com poden ser el Vilar de Valls o les Masies de Sant Miquel (Banyeres del Penedès) al Baix Penedès, nuclis que articularien a la vegada altres unitats habitacionals més petites seguint un esquema de gradació nuclear que es reprodueix en altres territoris ibèrics. De totes maneres, al no haver-se efectuat un estudi profund del territori, aquest plantejament s’ha d’esbossar com una hipòtesi a contrastar. Pel que fa a l’assentament del Vilar de Valls, conegut des d’inicis del segle XX, malgrat la intervenció arqueològica dirigida per J. Colomines i J. de C. Serra-Ràfols a partir de l’aparició d’una sèrie de restes l’any 1923, que va servir per ressaltar la importància del jaciment, el seu estudi mai no ha estat inclòs en un projecte de recerca. A més a més, el coneixement de la seva existència i la seva situació al costat de la ciutat de Valls, han afavorit les intervencions irregulars a l’indret al llarg de decennis, essent únicament les efectuades els últims anys amb els permisos pertinents del Servei d’Arqueologia les úniques que han aportat indicis sobre l’evolució del poblat7. Amb les dades actuals, plantegem la hipòtesi de la subordinació del Vilar de Valls a l’assentament central de Tarragona, controlant l’interior de la Vall del Francolí, a l’entorn del qual s’articularien nuclis més petits, formant una malla d’ocupació del territori que podria presentar una certa radia-

17

18

XIII COL·LOQUI INTERNACIONAL

D’ARQUEOLOGIA DE

PUIGCERDÀ

EL MÓN IBÈRIC A LES COMARQUES MERIDIONALS DE CATALUNYA – Jordi Diloli, David Bea

litat i que funcionaria fins a l’abandonament del poblat, datat durant la primera meitat del segle II a.n.E. (Otiña, 1998). Aquests nuclis que podrien formar part d’un tercer ordre en aquesta xarxa territorial, amb dependència del Vilar de Valls i per extensió de Tarragona, podrien ser la Punta Coroneta de Mont-Ral (Alt Camp), els Garràfols de Vallmoll (Alt Camp), el Degotall d’Alcover (Alt Camp), el Pont del Codony de Perafort (Tarragonès), on es localitzà un interessant lot de ceràmiques àtiques, Manous (el Catllar), la Selva del Camp, la Timba del Castellot (Riudoms) o el poblat de la Sella (Salou). Al territori penedesenc i àrees associades s’observa també una intensa activitat poblacional entre els segles V i II a.n.E., documentada sobre tot a partir dels treballs arqueològics efectuats a Alorda Park (Calafell, Baix Penedès), les Masies de Sant Miquel (Banyeres del Penedès, Baix Penedès), Olèrdola (Olèrdola, Alt Penedès) o Darró (Vilanova i la Geltrú, Garraf ), aquests dos ja a la província de Barcelona. Durant l’Ibèric Ple, en un moment en que els grans centres han desenvolupat la seva trama urbana, semblen sorgir en aquest àmbit geogràfic jaciments de grandària més reduïda, en una clara estratègia organitzativa de control i explotació del territori, cas del Fondo del Roig de Cunit (Baix Penedès), l’Argilera (Calafell, Baix Penedès), l’Albornar (Camps 1/2) o del poblat metal·lúrgic de les Guàrdies (El Vendrell, Baix Penedès), entre d’altres8. Les diferències tant estructurals com de registre material entre aquesta zona i la Laietana orienten a determinar una diferenciació ètnica que adscriuria aquesta regió al territori cossetà, doncs mentre que a la Laietània dominen els assentaments fortificats en alt, aquest no és el cas del Penedès. Al mateix temps, la presència de ceràmiques en perfil

en S és més constant al nord del massís del Garraf, i numismàticament les emissions de Kesse dominen amplament als numeraris de laiesken en els jaciments penedesencs (Sanmartí, Santacana, 1992). El que sí sembla clar, és que durant l’Ibèric Ple al nord de la província de Tarragona i al Garraf es defineixen dues àrees d’implantació territorial, vasculant una d’elles entorn d’un nucli segurament ubicat a l’actual municipi tarragoní i l’altre, en tot cas, possiblement a Darró. Els últims anys de la cultura ibèrica estan profusament representats al Camp de Tarragona en quant a nuclis habitats, doncs la gran majoria de jaciments descoberts mitjançant prospecció presenten materials ceràmics emmarcables en aquest període. Tanmateix, la falta de dades provinents d’excavacions no ens permeten precisar la seva fundació ni durada ocupacional real. Possiblement aquests llogarrets podrien interpretar-se com a centres essencialment agraris, distribuïts estratègicament pel territori, donant pas amb la plena dominació romana al posterior establiment de villae. En són exemples el Mas de les Figures (Tarragona, Tarragonès), el Turó de l’ermita de Montornès (La Pobla de Montornès, Tarragonès), La Clota (Creixell, Tarragonès) o el Mas dels Frares (Constantí, Tarragonès). Aquests dos últims, excavats parcialment, mostren aquesta continuïtat en època romana que senyalàvem. Generalment es tracta d’assentaments amb cronologies emmarcables entre els segles III i I a.n.E. Al Baix Camp hi trobem un dels nuclis que més dades han aportat fins l’actualitat per aquest període. Es tracta del poblat de Santa Anna, a Castellvell del Camp, on s’hi va localitzar un petit assentament elevat, amb un urbanisme que presentaria dues o tres filades de cases separades per carrers, un

MÓN IBÈRIC

ALS

PA Ï S O S

C AT A L A N S

EL MÓN IBÈRIC A LES COMARQUES MERIDIONALS DE CATALUNYA – Jordi Diloli, David Bea

dels quals aparegué enllosat. Compta amb dues fases d’ocupació: una anterior al 200 a.n.E., que pràcticament no ha estat intervinguda, i una altra, la més important, datada entre el 200 i el 150 a.n.E., que és quan es construeixen la majoria de les estructures conservades i es defineix l’urbanisme del poblat. L’abandonament cal cercar-lo a partir del 150 a.n.E. (Ramon, Massó, 1994). De fet, és durant aquest període inicial del segle II a.n.E. que es constata la desaparició d’alguns assentaments d’aquesta zona, com és el cas del Vilar de Valls o de Manous (El Catllar, Tarragonès), en un procés que perdurarà durant tot el segle. El que sembla clar és que a partir d’aquesta data, i sobretot a mitjans del segle II a.n.E. s’implanta progressivament el model romà d’ocupació del territori, i els poblats ibèrics desapareixen o són reconvertits en assentaments rurals amb plantejaments econòmics inscrits dins de l’òrbita romana, com és el cas del Mas d’en Corts de Reus (Baix Camp), on per sobre d’un nivell d’estructures ibèriques tardanes es construeix un complex ceramista de considerables dimensions (Otiña, 1998). A la regió penedesenca sembla reproduirse aquest model, amb una constant substitució dels models d’explotació ibèrics pels romans, abandonant-se durant el segle II molts dels poblats ibèrics ocupats durant les centúries anteriors, a l’hora que s’estableixen nous centres de grandària reduïda i caràcter agrari que continuaran funcionant fins al menys el canvi d’era (Miret et alii, 1984; Sanmartí, Santacana, 1992). En quant a Tarragona, la localització d’estructures i nivells arqueològics enquadrables en època ibèrica ha esdevingut de sempre una de les grans incògnites històriques de la ciutat. Ja hem senyalat anteriorment que com a mínim des del segle XIX la qüestió

dels orígens de la urbs tarragonina ha despertat la curiositat de nombrosos investigadors. Tanmateix, la presència de la capital romana ha provocat que mentre que els estudis sobre la trama urbana romana es desenvolupaven a bastament, els que plantejaven incògnites sobre l’esquema poblacional ibèric quedessin en segon termini, no essent fins a la dècada dels 80 del segle passat quan els treballs arqueològics no van començar a aportar dades importants sobre aquest període ocupacional. Si bé amb anterioritat la investigació tan sols s’havia centrat en la cronologia de la muralla i en la recerca d’un possible assentament ibèric al capdamunt del turó que domina la ciutat, a partir de 1980 tot un seguit d’intervencions arqueològiques d’urgència a diversos punts de la part baixa de la ciutat, amb l’aparició de diverses restes protohistòriques i de nombrosos materials mobles, van començar a definir el traçat urbà del poblat ibèric tarragoní. Tanmateix, les intervencions, que continuen avui en dia, malauradament no es troben orientades per un projecte d’investigació que aglutini tota la informació que s’està recuperant. Únicament des de l’Àrea d’Història Antiga de la URV i des del treball d’investigadors com M.T. Miró, M. Adserias o E. Ramon s’intenta pal·liar aquest problema insistint en els intents d’interpretació de la xarxa urbana ibèrica de Tarragona. A efectes ocupacionals, els treballs efectuats fins l’actualitat ens permeten ubicar el nucli ibèric a la part baixa de la ciutat, en una àrea de difícil definició que inclouria des dels carrers Mallorca/Gasòmetre al nord, incloent els carrers Sevilla, Caputxins, Zamenhoff i possiblement el sector meridional de Jaume I, tancant pel sud a l’antiga platja, localitzada al solar de la U.A. 15 del carrer Vapor, el carrer Pere Martell a

19

20

XIII COL·LOQUI INTERNACIONAL

D’ARQUEOLOGIA DE

PUIGCERDÀ

EL MÓN IBÈRIC A LES COMARQUES MERIDIONALS DE CATALUNYA – Jordi Diloli, David Bea

l’oest i aproximadament el carrer Soler a l’est, abastant un espai que podria superar els 10.000 metres quadrats. Però no es tracta d’uns límits tancats, doncs les noves intervencions, com les de la U.A. 15 provoquen l’aparició d’estructures que fan augmentar la superfície ocupada per l’assentament. Ens trobem, doncs, davant d’un poblat de grans dimensions, amb una extensió que possiblement superi les 10 hectàrees, fàcilment identificable com un gran centre de control del territori. En quant a les dades que tenim actualment sobre aquest oppidum, podem dividirles entre les procedents de les intervencions efectuades amb anterioritat a l’any 2000, publicades en gran mesura pels seus propis investigadors i centrades bàsicament en els carrers Caputxins, Pere Martell i Lleida, i les posteriors a aquesta data, moltes d’elles encara inèdites. Al carrer Caputxins es van excavar al llarg de les dècades dels 80 i dels 90 de la darrera centúria els números 23, 24, 33, 35 i 37, en sengles intervencions dirigides per PedroManuel Berges, antic director del Museu Nacional Arqueològic de Tarragona (Caputxins 24), Maria Teresa Miró (Caputxins 33, 35 i 37), i Pedro Otiña (Caputxins 23), definint-se una interessant zona d’hàbitat ibèric, constituït per cases de planta rectangular, en alguns casos amortitzades per estructures romanes posteriors, amb presència de materials ceràmics que permetien pensar en una ocupació des d’almenys el segle V a.n.E. De fet, la seqüència cronocultural en aquests solars era força similar: un inici ocupacional a partir del segle V a.n.E., un desenvolupament urbanístic durant el segle IV, una amortització i reforma d’estructures ibèriques durant el segle III i una progressiva reconversió de la zona en àrea residencial romana a partir del segle II a.n.E. El segle III

a.n.E., el més desconegut de tots, sembla marcar un moment d’amortització d’algunes estructures anteriors, així com el reaprofitament d’altres en noves edificacions o usos. No s’hi van localitzar estructures anteriors al segle V a.n.E. Els materials recuperats abasten des de l’espectre de les produccions gregues de figures roges o de vernís negre fins als vernissos negres itàlics, passant per una gran variant de formes comunes ibèriques, pintades o no. Les amortitzacions del segle III vénen marcades per la presència d’àmfores grecoitàliques i púniques, a part dels vernissos negres ja esmentats (Adserias et alii, 1993; Asensio, 1993). Un altre sector intervingut amb existència d’estructures protohistòriques fou el del carrer Pere Martell. Es tracta d’un extens solar excavat a inicis de la dècada dels 90 del segle passat en diverses fases, dirigides per Francesc Tarrats, Ester Ramon i Maria Adserias. En aquest cas també s’ha identificat una considerable àrea habitacional ibèrica, amortitzada en bona part per estructures romanes posteriors. Els sectors que van aportar restes constructives o estratigràfiques protohistòriques foren l’1, el 3 i el 4, en els quals es localitzaren unitats habitacionals ibèriques constituïdes per cases de planta rectangular. Algunes d’aquestes habitacions presentaven paviments de terra batuda, en alguns casos refets i ben conservats, així com llars de foc. Es va documentar per a tot el sector un inici de l’activitat a finals del segle V a.n.E., un desenvolupament urbanístic al llarg del segle IV a.n.E., que hauria de perllongar-se durant el segle III a.n.E., i una amortització per al conjunt al llarg del segle II a.n.E., que és quan es daten les primeres construccions romanes que obliteren el complex habitacional ibèric. En aquest sentit, el comportament sembla força parell al del sector del carrer Caputxins.

MÓN IBÈRIC

ALS

PA Ï S O S

C AT A L A N S

EL MÓN IBÈRIC A LES COMARQUES MERIDIONALS DE CATALUNYA – Jordi Diloli, David Bea

De totes formes cal destacar que al Sector 3 d’aquesta excavació aparegueren alguns materials ceràmics anteriors al segle V a.n.E., en contexts estratigràfics posteriors, com poden ser un fragment informe d’àmfora de coll de figures negres, datable al segle VI a.n.E., així com un fragment d’àmfora fenícia o massaliota. Aquest és un fet que, com es veurà, també s’intueix a la U.A. 15 de Tarragona. Al carrer Lleida i a la Plaça Ponent, les intervencions efectuades els darrers anys han permès constatar també la presència de nivells ibèrics d’una fase tardana, que s’iniciaria com a mínim al segle III a.n.E., perdurant fins al segle I a.n.E., moment en que es produiria una gran transformació urbanística a la zona possiblement associada a la reforma urbanística que implicarà la plena integració de l’antic poblat indígena dins de la ciutat romana (Güell, Diloli, Piñol, 1994). A part de la investigació directa en aquesta zona, hem de fer esment a les dades aportades per altres actuacions efectuades en àrees més llunyanes que també han proporcionat referències a l’ocupació d’època ibèrica de la ciutat, com ara les extretes de l’excavació del solar del PP16 (Peri Plana 16), on es va localitzar un tram viari del segle II d.n.e. amb uns nivells de reompliment que presentaven una gran quantitat de materials ceràmics protohistòrics. Cal relacionar aquest fet amb l’aportació de terres des d’un altre punt per part dels romans per tal de construir la via, segurament des d’algun tram urbà protohistòric no massa llunyà. Els materials es poden datar entre el segle VII a.n.E. i el canvi d’Era, essent la ceràmica ibèrica la més ben representada del conjunt. Les evidències més antigues són, però, dues vores d’àmfora fenícia del Cercle de l’Estret de Gibraltar, assimilables al grup de

“pastes Màlaga”, corresponents a la forma Ramon T.10.1.2.1./Vuillemot R-1 datables entre el 650 i el 575 a.n.E. i un fragment de vora del tipus Ramon T.11.3.1.2., producció sud-peninsular escassament documentada a Catalunya, coneguda amb el nom d’àmfora de Tagomago, amb una datació que oscil·la entre finals del segle VI i el segle V a.n.E. Cal també destacar la localització d’un fragment de vora d’una àmfora punicoebussitana del tipus Ramon T.10.1.2.1 (antiga PE-10) datable al segle VI a.n.E. (Ramon, 1995). La presència d’àmfores púniques, punicoebussitanes i grecoitàliques al conjunt és també constant. Pel que respecta als vernissos negres s’han localitzat fragments àtics amb cronologies emmarcables dins del segle IV a.n.E. El gruix més important és, però, el de les ceràmiques campanianes, de tipus A i B (Diloli, 2001). Pel que fa a les intervencions més recents, s’ha de citar l’excavació de la U.A. 15, que és un gran solar situat a la part baixa de la ciutat, delimitat pels carrers Jaume I, Smith i Vapor, afectat des de finals de l’any 2000 per un pla que contempla la reurbanització de la zona. Les intervencions arqueològiques, dirigides per David Bea amb el suport científic de l’Àrea d’Història Antiga de la URV, han localitzat un gran complex portuari romà, molt ben conservat, format per diversos horrea d’emmagatzematge datables a partir del canvi d’Era, determinant-se també alguns nivells i estructures d’època augusta. El procés d’excavació, encara no finalitzat, ha permès la intervenció en alguns sectors que conservaven estratigrafia per sota de les construccions alt imperials, apareixent algunes estructures republicanes, com ara una claveguera, datables en el trànsit entre els segles II i I a.n.E. que demostren l’existència d’un entramat urbà anterior a les

21

22

XIII COL·LOQUI INTERNACIONAL

D’ARQUEOLOGIA DE

PUIGCERDÀ

EL MÓN IBÈRIC A LES COMARQUES MERIDIONALS DE CATALUNYA – Jordi Diloli, David Bea

reformes de canvi d’era. Aquestes fases, però, queden ocultes per les potents estructures portuàries imperials i únicament han pogut ser identificades puntualment. El fet més interessant ha estat, però, la localització d’estructures ibèriques que defineixen un veritable barri de cases associades a l’antiga platja existent a la zona, que podrien correspondre’s amb habitatges de pescadors. Aquestes cases, de planta rectangular, estan construïdes mitjançant un sòcol de pedres lligades amb fang, i en el punt més ben conservat es distribueixen en bateria en direcció a l’antiga línia de costa. Els materials recuperats durant l’excavació, que en aquest moment es troben en procés d’estudi, van des de els vernissos negres àtics o els vasos de figures roges, amb cronologies de segles V-IV a.n.E., fins als vernissos campanians, especialment de tipus A. S’han recuperat també nombrosos hams de pescador i claus de calafatat de vaixells, que poden indicar que aquest barri desenvolupava funcions d’explotació dels recursos marítims almenys des d’un moment indeterminat de finals del segle V o del segle IV a.n.E. Sembla que aquesta activitat ocupacional arribaria fins al tercer quart del segle II a.n.E., moment en que s’amortitza tot el sector. La importància d’aquest barri ibèric, a part de la intrínseca a la seva pròpia cronologia, cal cercar-la en el fet que ha aparegut en un punt a priori fora de la ubicació tradicional de l’assentament protohistòric. Podríem trobar-nos, doncs, davant d’un barri exterior o un raval de pescadors ibèric, fet aquest fins ara desconegut a la ciutat. També en aquest punt, just davant de la bateria de cases del barri de pescadors ibèrics, en un sondeig efectuat al tall de final de l’excavació, aparegué un potent mur d’aparell megalític de blocs de fetge de gat, de pedra calcària, amb un sistema de construc-

ció idèntic al del sòcol de la muralla republicana, observable a tota la part alta del turó que corona la ciutat. A uns metres d’aquest potent mur es va localitzar el seu rebliment intern, observant-se l’existència d’un parament doble, separat uns sis metres, de sòcol megalític amb almenys dues línies de carreus de soldó o sorrenca per sobre. L’espai entre els dos paraments estava reomplert per tovots. Aquesta gran cata fou tapada de nou, i actualment resta protegida en espera de la possibilitat de ser excavada. Tant la similitud constructiva amb la muralla republicana, com l’estudi dels materials que van aparèixer en una trinxera de fonamentació que es va excavar al primer dels murs megalítics descobert, amb una cronologia força precisa d’entorn de 130 a.n.E., permeten relacionar aquest mur defensiu amb la segona fase de la muralla tarragonina. La gran novetat d’aquest descobriment, que s’haurà de confirmar amb una intervenció programada a l’indret, és que ens trobaríem davant d’una línia inèdita de traçat de la muralla republicana, que s’acostaria així molt més a la platja i al mar. Sense més dades és difícil apuntar el seu traçat i funció, però no s’ha d’excloure la possibilitat que aquest mur tanqués la banda portuària, justificant l’existència d’una torre propera al carrer del Vapor, coneguda d’antic i fins ara descontextualitzada. Aquesta torre, que ens ha arribat com a una reforma adrianea, podria ocupar l’espai d’una estructura anterior formant part d’aquest nou traçat, molt més coherent que els plantejats fins ara, que deixaven fora de muralla el port i el teatre romà. Tanmateix, aquestes dades únicament són una hipòtesi, doncs fins ara tan sols es pot afirmar que s’ha localitzat el que sembla ser una nova línia de traçat de muralla republicana molt propera a la platja antiga

MÓN IBÈRIC

ALS

PA Ï S O S

C AT A L A N S

EL MÓN IBÈRIC A LES COMARQUES MERIDIONALS DE CATALUNYA – Jordi Diloli, David Bea

i que pot arribar a resoldre el dilema existent sobre les estructures defensives de la ciutat i la seva relació amb el port. A més, la seva data de construcció coincideix amb la d’amortització del barri de platja ibèric, al davant del qual es basteix el mur megalític, fet que provocaria el tancament del barri amb la conseqüent pèrdua de sentit de la bateria de cases de pescadors i per tant, el seu abandó. No cal oblidar que Pons d’Icart, al segle XVI, ja va observar les restes d’una possible muralla propera a aquesta zona, encara dempeus en aquells temps (Pons d’Icart, 1572). Per finalitzar, hem de fer esment a l’excavació efectuada a l’Antic convent dels Descalços, en un dels punts més elevats de la Part Alta de Tarragona, dirigida per Roc Arola i Neus Gasull9, membres de l’equip d’investigació de l’Àrea d’Història Antiga de la URV, on a part de les estructures i els nivells moderns, medievals, baix imperials i alt imperials localitzats, es van identificar una sèrie d’unitats estratigràfiques sense estructures associades, que ocupaven retalls del substrat geològic i que s’emmarcaven cronològicament entre les darreries del segle III i la primera meitat del segle II a.n.E. Els materials procedents d’aquests estrats van des de ceràmiques ibèriques comunes, pintades o no, fins a materials amfòrics d’importació, entre els que destaquen les àmfores itàliques Dressel 1 A, així com alguns vernissos negres campanians. Són, per tant, les evidències més antigues d’ocupació a la part alta del turó, dins del recinte emmurallat superior, malgrat que no poden associar-se a cap construcció, però no deixa de ser temptador pensar, per la seva cronologia i per la cota dins de la ciutat en la que apareixen, en el praesidium o en algun tipus de construcció republicana desapareguda. A partir d’aquesta exposició, presentem

una seqüenciació cronocultural per a l’assentament ibèric de Tarragona que abasta cinc fases o moments diferenciats: – Fase I. Ocupació anterior al segle V a.n.E. Si bé no s’han localitzat de moment ni estructures ni nivells arqueològics datables amb anterioritat al segle V a.n.E., cal tenir present l’aparició d’evidències ceràmiques de la Primera Edat del Ferro i Ibèric Antic en nivells ibèrics o romans de la ciutat, elements que poden arribar a mostrar, en el cas que futures intervencions ho confirmin, l’existència de fases anteriors a l’Ibèric Ple a la ciutat de Tarragona. – Fase II. Ibèric Ple. – Segle V a.n.E. En aquest moment és quan sembla que es comença a edificar la trama urbana ibèrica de Tarragona. És quan es daten les estructures i els nivells més antics, al menys fins ara, en alguns sectors del carrer Caputxins i a Pere Martell. És també el moment en que sembla construir-se el barri suburbial de platja de la U.A. 15, encara que aquesta dada es confirmarà quan s’acabin els estudis que actualment s’estan duent a terme sobre els materials. – Segle IV a.n.E. Període de màxim apogeu del funcionament de l’assentament ibèric de Tarragona. Estructures habitacionals datables en aquest segle les trobem a Caputxins i Pere Martell. Les cases del barri de platja de la U.A. 15 continuen funcionant al llarg d’aquesta centúria, i presumiblement l’assentament aconsegueix el seu màxim desenvolupament urbanístic, encara que aquesta dada haurà de ser confirmada en futures excavacions. És també el moment de l’arribada del gruix de ceràmiques de vernís negre àtic així com de les produccions amfòriques pú-

23

24

XIII COL·LOQUI INTERNACIONAL

D’ARQUEOLOGIA DE

PUIGCERDÀ

EL MÓN IBÈRIC A LES COMARQUES MERIDIONALS DE CATALUNYA – Jordi Diloli, David Bea

niques i punicoebussitanes. – Segle III a.n.E. Aquest sembla ser el període més desconegut pel que respecta al funcionament de l’assentament ibèric tarragoní. No es disposa de dades per a confirmar si algunes de les estructures aparegudes al carrer Caputxins 33, 35 i 37 són d’aquest moment o anteriors, malgrat que s’amortitzen durant la segona meitat d’aquella centúria. Dues estructures molt arrasades del Sector 1 de Pere Martell semblen poder-se datar en aquest segle. Les cases de la platja semblen continuar funcionant sense cap incidència destacable. No podem confirmar si ens trobem davant d’una decadència de l’assentament, fet improbable a la llum de les troballes efectuades, o si la manca de documentació respon a l’aleatorietat del registre. El que sí que continuen arribant són els materials, encara que generalment els localitzem en nivells posteriors. Entre ells cal destacar les produccions de cuina cartaginesa, essencialment els caccabai i les lopades. El gust per aquestes formes ceràmiques és destacable, i en fases posteriors, de segle II i I a.n.E. es pot observar com es mantenen les formes cartagineses en produccions de cuina itàlica, abundants a Tarraco, mostra evident dels processos de romanització. – Fase III. Segle II a.n.E. En aquest moment és quan es produeixen les primeres grans reformes urbanístiques romanes que suposaran el declivi de l’assentament ibèric. En sectors com Pere Martell, carrer Lleida o U.A. 15 és on s’observa aquest fet d’una manera més significativa. A Pere Martell i carrer Lleida per sobre de les estructures ibèriques se’n construeixen noves de romanes, encara que es mantenen alguns aspectes culturalment ibèrics. El barri de platja de la U.A. 15

desapareix en el tercer quart d’aquest segle, coincidint amb la construcció del possible nou traçat de la muralla descobert recentment. Aquest fet representa la consolidació del poder i de l’edilícia romana a la ciutat de Tarragona. Finalment, els nivells republicans de l’antic convent dels Descalços, situats al punt més elevat del turó, han de comptar amb una clara filiació romana. – Fase IV. Segle I a.n.E. Desaparició de l’assentament ibèric, que s’integra a les reformes urbanístiques romanes. Conclusions

Tal com s’ha vist al llarg de l’article, les dades que tenim actualment sobre l’evolució de la cultura ibèrica a la Catalunya meridional són d’un volum prou considerable com per fer pràcticament impossible recollir-les en un treball amb les característiques del que ens ocupa. Tanmateix, una circumstància que queda perfectament expressada a les línies anteriors és la diferenciació que es dona a l’àrea tractada entre la part septentrional, cenyida al Camp de Tarragona amb el Penedès inclòs, i la més meridional, centrada a les Terres de l’Ebre. De fet, i com a l’article ja es manifesten amb escreix les dades i les propostes cronoculturals corresponents a cada territori a partir de la informació que posseïm actualment, no anirem més enllà i aprofitarem aquest espai per fer algunes apreciacions destinades sobre tot a incidir en alguns aspectes que ens preocupen a l’hora d’avançar en la investigació que s’efectua a les àrees tarragonina i ebrenca, sobre el món ibèric. En primer lloc, recordar que l’existència de diversos equips desenvolupant la seva investigació en aquest territori és un fet profitós per la quantitat d’informació que s’extreu,

MÓN IBÈRIC

ALS

PA Ï S O S

C AT A L A N S

EL MÓN IBÈRIC A LES COMARQUES MERIDIONALS DE CATALUNYA – Jordi Diloli, David Bea

però que pot ser inútil si es crea una compartimentació espacial de les dades sense un intercanvi efectiu entre els grups de recerca. En aquest sentit, aplaudim les iniciatives que han fet possible les reunions d’investigadors a l’estil de les celebrades a Tortosa i a Tivissa, però encara voldríem anar més enllà i demanar als responsables dels equips que actuen al territori definit més comunicació, deixant de banda, com ja senyalava Emili Junyent a Tivissa, la promoció individual i de grups i intentar anar més enllà en el debat i la discussió. Un segon punt que ens sembla bàsic per tal d’avançar en el coneixement d’aquesta zona durant la protohistòria és intentar solucionar la falta d’informació que tenim d’un espai força interessant que actua com a nexe d’unió entre les Terres de l’Ebre i el Camp de Tarragona, que abasta des del Priorat al mar passant per les Serres de Tivissa i el Coll de Balaguer. S’haurien de promoure línies d’investigació destinades a confirmar si el problema és realment l’escassetat de dades o l’existència d’un veritable black hole ocupacional, explicable des d’un punt de vista de fronteres territorials. En tercer i últim lloc, recordar la importància de la investigació en ciutats com Tortosa o Tarragona, que esdevenen vertaderes voltes de clau en la vertebració dels seus respectius territoris, i on, al menys pel que fa a Tarragona, les actuacions proliferen en quantitat però sense uns objectius científics veritablement traçats, aspecte que dificulta la reconstrucció històrica i que es pot convertir en un greu problema de pèrdua d’informació.

BIBLIOGRAFIA Adserias, M.; Burés, L.; Miró, M. T.; Ramon, E. (1993): L’assentament preromà de Tarragona. Revista d’Arqueologia de Ponent, 3, Lleida, 1993. Pàg. 177-227. Álvarez, J.R.; Forcadell, T.; Garcia, D.; López, A. (2002): Excavacions a l’assentament ibèric del Castell d’Ulldecona (Ulldecona, Montsià). Un balanç de conjunt. I Jornades d’Arqueologia Ibers a l’Ebre. Recerca i interpretació. Ilercavònia, 3. Tivissa. Pàg.: 171-184. Arbeloa, J.M.V. (1990): les Valletes (Aldover), a Arbeloa, J.V., Prospeccions i Excavacions arqueològiques. Butlletí Arqueològic, 12. RSAT. Tarragona. Pàg. 188-192. Arteaga, O.; Padró, J.; Sanmartí, E. (1978): El factor fenici a les costes catalanes i del Golf de Lió. Els Pobles Preromans del Pirineu, II Col.loqui Internacional de Puigcerdà. Puigcerdà, 1976. Pàg. 129-135 - (1986): La expansión fenicia por las costas de Cataluña y del Lenguadoc. G. Olmo i M.E. Aubet, ed., Los fenicios en la Península Ibèrica. Sabadell. Pàg. 303-314. - (1990): El poblado ibérico del Tossal de Moro de Pinyeres (Batea, Terra Alta, Tarragona). Monografíes Arqueològiques, 7. I.P.A. Barcelona. Asensio, D.; Belarte, C.; Ferrer, C.; Noguera, J.; Sanmartí, J.; Santacana, J. (1994-96): El poblament de les comarques del curs inferior de l’Ebre durant el Bronze Final i la Primera Edat del Ferro. Gala, 3-5. Models d’ocupació, transformació i explotació del territori entre el 1600 i el 500 a.n.E. a la Catalunya meridional i zones limítrofes de la Depressió de l’Ebre. Sant Feliu de Codines, 1994. Pàg. 301-317. Asensio, D.; Miró, M.T.; Sanmartí, J. (2002): El nucli ibèric del Castellet de Banyoles (Tivissa, Ribera d’Ebre): un estat de la qüestió. I Jornades d’Arqueologia Ibers a l’Ebre. Recerca i interpretació. Ilercavònia, 3. Tivissa. Pàg.: 185-203. Asensio, D.; Otiña, P. (2002): Àmfores d’importació i comerç en època ibèrica (segles V-

25

26

XIII COL·LOQUI INTERNACIONAL

D’ARQUEOLOGIA DE

PUIGCERDÀ

EL MÓN IBÈRIC A LES COMARQUES MERIDIONALS DE CATALUNYA – Jordi Diloli, David Bea

I aC) a la zona del Camp de Tarragona. Citerior, 3. Contactes i relacions comercials entre la Catalunya meridional i els pobles mediterranis durant l’Antiguitat. Ed. J. Diloli i J. Rovira. Tarragona, 2002. Pàg. 93-128 Aubet, M.E. (1993): El comerç fenici i les comunitats del ferro a Catalunya, a Laietània, 8. Actes del Seminari El poblament ibèric a Catalunya. Mataró, 1993. Pàg. 23-40. Bea, D. (1996): Can Canyís. Una necròpolis de la Ia. Edat del Ferro i de l’Ibèric Antic a les comarques meridionals de Catalunya. Tesi de Llicenciatura inèdita. Universitat de Barcelona, 1996. Bea, D.; Diloli, J.; Vilaseca, A. (2002): El Turó del Calvari (Vilalba dels Arcs, Terra Alta). Un recinte singular de la Primera Edat del Ferro al curs inferior de l’Ebre. I Jornades d’Arqueologia Ibers a l’Ebre. Recerca i interpretació. Ilercavònia, 3. Tivissa. Pàg.: 75-88. Belarte, C.; Noguera, J.; Sanmartí, J. (2002): El jaciment del Castellot de la Roca Roja (Benifallet, Baix Ebre). Un patró d’hàbitat ibèric en el curs inferior de l’Ebre. I Jornades d’Arqueologia Ibers a l’Ebre. Recerca i interpretació. Ilercavònia, 3. Tivissa. Pàg.: 89-110. Benet, C.; Burès, L.; Carreté, J.M.; Fàbrega, X.; Macias, J.M.; Remolà, J.A. (1992): Intervenció arqueològica en els assentaments iberoromans de l’Albornar (Baix Penedès). Revista d’Arqueologia de Ponent, 2. Lleida. Pàg.: 155-175. Burillo, F. (en premsa): Propuesta de una territorialidad étnica para el Bajo Aragón: los ausetanos del Ebro. Cuadernos de Prehistoria de la Universidad de Granada. Homenaje a A. Arribas. s.p. Callarisa, M.P. (1965): El proceso histórico y la población primitiva en el Bajo Ebro. Tesi de Llicenciatura (inèdita). Universitat de Barcelona. Carbonell, E.; Pastó, I.; Rodríguez, X.P. (1996): Cronologia de la Prehistòria. La consciència del temps. Cuaderns de Vilaniu, 29. Pàg. 7-11. Carrasco, M.P.; Revilla, V.; Pallejà, Ll. (1990): El poblat ibèric de les Masies de Sant Miquel,

Banyeres del Penedès (Baix Penedès), a Arbeloa, J.V., Prospeccions i Excavacions arqueològiques. Butlletí Arqueològic, 12. RSAT. Tarragona. Pàg.: 166-172. Diloli, 1993: El poblament ibèric al curs inferior de l’Ebre (Baix Ebre i Montsià). Tesi de Llicenciatura (inèdita). Universitat Rovira i Virgili. - (1995): Anàlisi del poblament en època Ibèrica al curs inferior de l’Ebre (Baix EbreMontsià). Revista d’Arqueologia de Ponent, 5. Pàg. 99-124. - (1996): Hibera Iulia Ilercavonia-Dertosa: l’assentament ibèric i la implantació de la ciutat romana. Butlletí Arqueològic, 18. R.S.A.T. Tarragona. Pàg.: 53-68 - (1998): Introducció al Món Ibèric a la Catalunya Meridional. Actes de les Segones Jornades d’Estudi de la Terra Alta. Batea, 1995. Pàg.: 45-67. - (2001): Un tram viari d’època romana a la vora del riu Francolí. L’excavació del solar PP16 (Tarragona, Tarragonès). Butlletí arqueològic de la RSAT, Tarragona, 2001. Pàg. 187212. - (2002): Anàlisi dels models d’ocupació del territori durant la Protohistòria al curs inferior de l’Ebre. Edició en microforma. Universitat Rovira i Virgili. Diloli, J.; Foguet, G.; Vilaseca, A.; Zaragoza, J. (1993): El poblat ibèric de Manous, El Catllar (Tarragonès). XXI Congreso Nacional de Arqueología, Terol. Pàg.: 338-351. Diloli, J.; Bea, D.; Vilaseca, A.; Arola, R.; Vilalta, E. (2002): Primeres intervencions al jaciment protohistòric de l’Assut (Tivenys, Baix Ebre). I Jornades d’Arqueologia Ibers a l’Ebre. Recerca i interpretació. Ilercavònia, 3. Tivissa. Pàg.: 137-148. Diloli, J.; Bea, D.; Vilaseca, A. (2003): El jaciment ibèric de Les Planetes (Tortosa, Baix Ebre). Viure vora el riu durant la Protohistòria. Tarragona. Esteve Gálvez, F. (1974): La necrópolis ibérica de La Oriola, cerca de Amposta (Tarragona). Estudios Ibéricos, 5. València.

MÓN IBÈRIC

ALS

PA Ï S O S

C AT A L A N S

EL MÓN IBÈRIC A LES COMARQUES MERIDIONALS DE CATALUNYA – Jordi Diloli, David Bea

- (1999): Recerques arqueològiques a la Ribera Baixa de l’Ebre, I i II. Museu del Montsià. Amposta. Fick, A. (1933): Die Stadtmauer von Tarragona. Archäologische Anzeiger, 48. Pàg. 484513. Garcia, D. (1999): Evolució del poblament a la comarca del Montsià (s. VII aC - III dC). Tesis de licenciatura inédita. Universitat de Barcelona. Garcia, D.; Villalbí, Ma. M. (2002): Un probable context funerari d’època iberoromana a la partida de la Carrova (Amposta, Montsià). I Jornades d’Arqueologia Ibers a l’Ebre. Recerca i interpretació. Ilercavònia, 3. Tivissa. Pàg.: 229-250. Genera, M. (1980): Evolució del poblament prehistòric i protohistòric a les comarques de la Ribera d’Ebre i del Priorat. Tesi doctoral. Universitat de Barcelona. - (1991): L’Ebre final: del Paleolític al món romà. Coop. Graf. Dertosense, Tortosa. - (1993): Vinebre: els primers establiments del riberal. Recerques arqueològiques. Institut d’Estudis Tarraconenses Ramon Berenguer IV. Tarragona. - (1995): El poblat protohistòric del Puig Roig del Roget, el Masroig, el Priorat. Memòries d’Intervencions Arqueològiques a Catalunya, 17. Barcelona. - (1996): El món funerari a l’antiguitat: les necròpolis de l’Ebre final. Citerior, 1. L’arqueologia de la mort. El món funerari a l’antiguitat a la Catalunya meridional. Ed. J. Diloli i J. Rovira. Pàg. 73-90. Genera, M.; Brull, C.; Pérez, J.M.; Camps, P.; Gómez, A.; Rams, P.; Sant, L.; Riart, F.; Llorens, O. (2002): L’establiment de Sant Miquel de Vinebre (Vinebre, Ribera d’Ebre): estudi preliminar de l’estructura de tanca del vessant septentrional. I Jornades d’Arqueologia Ibers a l’Ebre. Recerca i interpretació. Ilercavònia, 3. Tivissa. Pàg.: 251-268. Gimeno, T. (1972): La Ilercavonia: fuentes literarias y arqueológicas. Tesi de Llicenciatura (inèdita).

- (1975): Aproximación histórico-arqueológica a la Ilercavonia desde la iberización hasta la romanización. Tesi Doctoral. Universidad Autónoma de Barcelona. Gracia, F.; Munilla, G. (1993): Estructuración cronocupacional del poblamiento ibérico en las comarcas del Ebro. Laietania, 8. El poblament ibèric a Catalunya. Mataró, 1993. Pàg. 209-255. Gracia, F.; Munilla, G.; Pallarés, R. (1988a): La Moleta del Remei. Alcanar. Montsià. Campanyes 1985-86, Tarragona. - (1988b): Les darreres campanyes d’excavacions al poblat ibèric de La Moleta del Remei (Alcanar, Montsià): 1985-87. Tribuna d’Arqueologia, 1987-88. Barcelona. Pàg. 145-151. - (1991): Estructuración del poblamiento y sistemas defensivos en el área de la desembocadura del Ebro. Dos casos de estudio: La Moleta del Remei (Alcanar) y el Castellet de Banyoles (Tivissa). Fortificacions. La problemàtica de l’ibèric ple (segles IV-III a.C.). Manresa, 1990. Pàg. 67-78. Güell, M.; Diloli, J.; Piñol, L. (1994): Noves aportacions al coneixement de la Tarraco tardo-republicana: el carrer de Lleida, 27. Tribuna d’Arqueologia 1992-93. Generalitat de Catalunya. Barcelona. Pàg.: 107-113. Hernández Sanahuja, B. (1868): Muros ciclópeos de Tarragona. Memorias de la Academia de Buenas Letras de Barcelona, II. Pàg. 413436. Hübner, E. (1890): Römische Herrschaft in Westeuropa. Berlín 1890. Jacob, P. (1987-88): Un doublet dans la geographie livienne de l’Espagne antique: les Ausetans de l’Ebre. Kalathos, 7-8. Terol. Pàg. 135147. Maluquer,, J. (1962): Tossal del Moro. Excavaciones Arqueológicas en España, 5. - (1987): Catalunya: Baix Ebre, P.I.P. Universitat de Barcelona. Mascort, M.; Sanmartí, J.; Santacana, J. (1988): Noves dades sobre el comerç fenici a Catalunya. VII Col·loqui Internacional d’Arqueologia de Puigcerdà. Homenatge al professor Dr.

27

28

XIII COL·LOQUI INTERNACIONAL

D’ARQUEOLOGIA DE

PUIGCERDÀ

EL MÓN IBÈRIC A LES COMARQUES MERIDIONALS DE CATALUNYA – Jordi Diloli, David Bea

J. Maluquer. Puigcerdà, 1986. Pàg. 185-199. - (1990): Noves aportacions sobre el poblament protohistóric a les comarques del curs inferior de l’Ebre. Els resultats de la campanya de prospecció desenvolupada l’any 1988. La romanització del Pirineu, VIII Col·loqui Internacional d’Arqueologia de Puigcerdà, Puigcerdà, 1988. Pàg. 165-174. - (1991): El jaciment protohistóric d’Aldovesta (Benifallet) i el comerç fenici arcaic a la Catalunya Meridional, Tarragona. Mayoral, F. (1992): Análisis de las variables sociales reconocidas en las necrópolis del horizonte Ibérico Antiguo y reconstrucción de la sociedad en el Montsià- Bajo Maestrazgo. Edició en microforma. Universitat de Barcelona. Miret, M.; Sanmartí, J.; Santacana, J. (1984): Distribución espacial de núcleos ibéricos: un ejemplo en el litoral catalán. Arqueología Espacial, 4. Teruel. Pàg.: 173-186. Molera, S.; Ollé, A.; Otiña, P.; Vergés, J.M.; Zaragoza, J. (2000): L’Era del Castell (El Catllar). Un assentament de la Primera Edat del Ferro al Camp de Tarragona. Tribuna d’Arqueologia 1997-98. Barcelona. Pàg.: 7-17. Morer, J.; Rigo, A. (1998): Noves dades per a l’estudi del poblament en època ibèrica a la costa oriental de la Cossetània. Citerior, 2. Anàlisi dels models d’ocupació i transformació del medi a l’antiguitat a la Catalunya meridional i àrees lindants. Ed. J. Diloli i J. Rovira. Tarragona. Pàg.: 129-152. - (1999): Ferro i ferrers en el món ibèric. El poblat de les Guàrdies (El Vendrell). AUCAT, Barcelona, 1999. Moret, P. (2002): Tossal Montañés y La Gessera: ¿residencias aristocráticas del Ibérico Antiguo en la cuenca media del Matarraña?. I Jornades d’Arqueologia Ibers a l’Ebre. Recerca i interpretació. Ilercavònia, 3. Tivissa. Pàg.: 65-74. Munilla, G. (1988): Los Bronces paleoibéricos de uso personal en occidente. Edició en microforma. Universitat de Barcelona. Noguera, J. (1997): Evolució del poblament de

la foia de Móra des del Bronze Final a l’Antiguitat Tardana: anàlisi i evolució del territori. Tesi de Llicenciatura (inèdita). Universitat de Barcelona. - (1999): Estudi dels materials dipositats en el Museu d’Arqueologia de Catalunya del jaciment ibèric del Castellot de la Roca Roja (Benifallet, Baix Ebre), Pyrenae, 30. Pàg.: 243251. - (2002): Ibers a l’Ebre. Col.lecció Daliner, 3. Flix. Oliver, A. (1993): Poblamiento y territorio protohistóricos en el llano litoral del Baix Maestrat (Castellón). Tesi doctoral. Universitat de Barcelona. Otiña, P. (1998): Els ibers al Camp de Tarragona”. Kesse, número 26, agost de 1998. Tarragona. Pàg. 8-13. Padró, J.; Sanmartí, E. (1976-78): Ensayo de aproximación al fenómeno de la iberización en las comarcas meridionales de Catalunya. Simposium Internacional sobre els orígens del Món Ibèric. Barcelona-Empúries, 1977. Ampurias, 38-40. Pàg. 157-176. Pallarés, R. (1984): El poblamiento ibérico en las comarcas de Tarragona, Tesi Doctoral (resum), Universitat de Barcelona. Pou, J.; Sanmartí, J.; Santacana, J. (1983): El poblament ibèric a la Cessetània. Laietània, 8. El poblament ibèric a Catalunya. Mataró. Pàg.: 183-206. Puch, E. (1986): El poblamiento ibérico y romano en la “Terra Alta”. Tesis de Llicenciatura (inèdita). Universitat de Barcelona. Pérez, J.M.; Rams, P.; Jornet, M. (2002): La talaia del nucli ibèric del Barranc del Mosselló (Flix, Ribera d’Ebre). I Jornades d’Arqueologia Ibers a l’Ebre. Recerca i interpretació. Ilercavònia, 3. Tivissa. Pàg.: 149-158. Pons d’Icart, Ll. (1572): Libro de las Grandezas y cosas memorables de la insigne ciudad de Tarragona. Lleida, Antonio Robles, 1572. Pou J.; Sanmartí, J.; Santacana, J. (1993): El poblament ibèric a la Cessetània . Laietania, 8. El poblament ibèric a Catalunya. Mataró, 1993. Pàg. 183-197.

MÓN IBÈRIC

ALS

PA Ï S O S

C AT A L A N S

EL MÓN IBÈRIC A LES COMARQUES MERIDIONALS DE CATALUNYA – Jordi Diloli, David Bea

Rafel, N. (1986): La necròpolis del Coll del Moro de Gandesa. Tesi Doctoral. Universitat de Barcelona. - (1989): La necròpolis del Coll del Moro de Gandesa. Les estructures funeraries. Tarragona. - (1991): La necròpolis del Coll del Moro de Gandesa. Els materials. Tarragona. - (1994-96): El conjunt arqueològic del Coll del Moro de Gandesa: algunes dades sobre el procés d’iberització a la zona. Gala, 3-5. Models d’ocupació, transformació i explotació del territori entre el 1600 i el 500 a.n.E. a la Catalunya meridional i zones limítrofes de la Depressió de l’Ebre. Sant Feliu de Codines, 1994 Pàg. 341-348. - (en premsa): Nous treballs al jaciment protohistòric del Molar (Priorat). Tribuna d’Arqueologia, 2002-2003. Barcelona. Rafel, N.; Blasco, M. (1994): El Coll del Moro. Un recinte ibèric fortificat. Campanyes 19821983. Gandesa, Terra Alta. Memòries d’Intervencions Arqueològiques a Catalunya, 8. Generalitat de Catalunya. Ramon, E. ; Massó, J. (1994): El poblat ibèric de Santa Anna. Castellvell del Camp, Baix Camp. Memòries d’Intervencions Arqueològiques a Catalunya, 11. Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura, 1994. Ramon, E. (1989): El poblament d’època ibèrica a la comarca del Baix Camp: estat de la qüestió. Acta Arqueològica de Tarragona, II. RSAT. Pàg.: 55-67. Ramon, J. (1995): Las ánforas fenicio-púnicas del Mediterráneo central y occidental. Universitat de Barcelona, col. Instrumenta, 2. Barcelona, 1995. Ruiz Zapatero, G. (1992): Comercio protohistórico e innovación tecnológica: la difusión de la metalurgia del hierro y el torno de alfarero en el EN. de Iberia. Gala, 1. Pàg. 103116. Sanmartí, E.. (1987): La cultura ibérica del sur de Catalunya, a I Jornadas sobre el mundo ibérico, Jaén, 1985. Pàg. 67-75. Sanmartí, J.; Santacana, J.(1992): El poblat ibèric d’Alorda Park. Calafell, Baix Penedès. Ex-

cavacions Arqueològiques a Catalunya, II. Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura, 1992. Vilaseca, S. (1947): El campo de urnas de Les Obagues del Montsant y la evolución de la cultura de las urnas en el sur de Cataluña. Archivo Español de Arqueología, 66. Pàg. 28-45. - (1953): Coll del Moro. Yacimiento Posthallstáttico. Estudios Ibéricos, I. València. - (1973): Reus y su entorno en la Prehistoria. Asociació d’Estudis Reusencs. Reus. Vilaseca, S.; Solé, J.M.; Marcé, R. (1963): La necrópolis de Can Canyís (Bañeres, provincia de Tarragona). Colección Trabajos de Prehistoria, 8. Madrid. Vilaseca Pericot, L. (1953): Hallazgos helenísticos en Camarles (Tarragona). Ampurias, XV-XVII. Pàg. 355-358. - (1968): Notas de Arqueología de Cataluña y Baleares.Tortosa (Tarragona). Ampurias, XXX. Pàg. 360-361. Villalbí, Ma. M.; Montañés, Ma. C.; Forcadell, T. (2002): El poblat del Castell d’Amposta (Montsià). Un hàbitat fortificat a la desembocadura de l’Ebre. I Jornades d’Arqueologia Ibers a l’Ebre. Recerca i interpretació. Ilercavònia, 3. Tivissa. Pàg.: 159-169.

NOTES 1. Àrea d’Història Antiga. Universitat Rovira i Virgili. Plaça Imperial Tarraco, 1. 43001. Tarragona. 2. Hem d’indicar que els treballs d’investigació efectuats els últims anys a les Terres de l’Ebre han permès localitzar diversos jaciments que possiblement podrien incloure’s en aquest llistat, però en els que no s’hi han efectuat tasques arqueològiques per permetin confirmar la seva adscripció cronològica. Per més dades sobre aquests nuclis es poden consultar els treballs de Diloli, 2002, Garcia, 1997 i Noguera, 1999. 3. Un altre cementiri d’incineració és objecte actualment de treballs d’investigació a l’àrea de l’Ebre, exposant-se els resultats en aquest mateix col·loqui. Es tracta de la necròpolis de Santa Madrona, a Riba-roja (Ribera d’Ebre), amb un funcionament que es data, però, durant la Primera Edat del Ferro. 4. Si bé no podem definir quin tipus d’estructura política imperaria en aquest moment a l’àrea de l’Ebre, els canvis documentats respecte a èpoques anteriors i l’existèn-

29

30

XIII COL·LOQUI INTERNACIONAL

D’ARQUEOLOGIA DE

PUIGCERDÀ

EL MÓN IBÈRIC A LES COMARQUES MERIDIONALS DE CATALUNYA – Jordi Diloli, David Bea

cia d’un model de poblament jerarquitzat funcionalment podrien associar-se a la presència en aquest indret d’un grup ètnic diferenciat, que serà distingit per les fonts clàssiques a partir del segle III a.n.E. amb el nom d’ilercavons. 5. Hem fet referència únicament als jaciments ocupats durant aquest moment que apareixen citats a la bibliografia especialitzada i que han aportat més dades sobre l’evolució de la cultura ibèrica en aquest territori, obviant altres nuclis coneguts a través de troballes superficials però de menor entitat. Tanmateix hem d’indicar que alguns d’aquests assentaments no han estat objecte de cap treball arqueològic. 6. L’altra és la de Milmanda, a Vimbodí. 7. Respecte a la investigació portada a terme sobre aquest jaciment, hem de citar un treball efectuat recentment per

Il·lustració 1. Àmbit general d’estudi.

E. Vilalta, no publicat, que recull tota la seva història a l’hora que reestudia materials procedents d’antigues intervencions, actualitzant la seqüència històrica del poblat. 8. La recerca efectuada al Baix Penedès ha permès documentar l’existència de gran quantitat de jaciments datables en època ibèrica. Tanmateix, els treballs d’excavació s’han concentrat en alguns d’aquests nuclis, restant els altres per analitzar més profundament. Els assentaments que citem són els més coneguts o els que han estat objecte de treballs més acurats. 9. Agraïm als directors d’aquesta intervenció la documentació inèdita que ens han facilitat en referència a aquests nivells republicans per tal de redactar el present article.

MÓN IBÈRIC

ALS

PA Ï S O S

C AT A L A N S

EL MÓN IBÈRIC A LES COMARQUES MERIDIONALS DE CATALUNYA – Jordi Diloli, David Bea

Il·lustració 2. Principals jaciments de l’Ibèric Antic a l’àrea de l’Ebre: 1) Coll del Moro de la Serra d’Almos (Tivissa), 2) Castellot de la Roca Roja (Benifallet), 3) l’Assut (Tivenys), 4) la Gessera (Caseres), 5) Tossal del Moro de Pinyeres (Batea), 6) els Castellons (Flix), 7) el Coll del Moro (Gandesa), 8) Mianes (Tortosa), 9) Mas de Mussols (l’Aldea), 10) l’Oriola (Amposta). A) el Puig de la Misericòrdia (Vinaròs), B) el Tossal Montañés (Valdeltormo).

31

32

XIII COL·LOQUI INTERNACIONAL

D’ARQUEOLOGIA DE

PUIGCERDÀ

EL MÓN IBÈRIC A LES COMARQUES MERIDIONALS DE CATALUNYA – Jordi Diloli, David Bea

Il·lustració 3. Principals jaciments de l’Ibèric Ple a l’àrea de l’Ebre: 1) Barranc de Musselló (Flix), 2) Sebes (Flix), 3) els Castellons (Flix), 4) la Roca del Sol (Garcia), 5) el Forn Teuler (Ascó), 6) el Castellot de Solà (Miravet), 7) el Castellet de Banyoles (Tivissa), 8) el Turó de l’Audí (Benifallet), 9) el Castellot de la Roca Roja (Benifallet), 10) la Torreta/ Coll de Som (Benifallet), 11) l’Assut (Tivenys), 12) la Punta de la Plana de la Mora (Tivenys), 13) les Planetes (Tortosa), 14) les Valletes (Aldover), 15) Barranc de Sant Antoni (Roquetes), 16) Mas de Mussols (l’Aldea), 17) el Bordissal (Camarles), 18) Castell de Sant Joan/ la Suda (Tortosa), 19) el Castell (Amposta), 20) les Faixes Tancades de l’Antic (Amposta), 21) la Moleta del Remei (Alcanar), 22) el Castell (Ulldecona), 23) les Esquarterades (Ulldecona), 24) el Castell dels Moros (Godall), 25) el Tossal del Moro de Pinyeres (Batea), 26) el Coll del Moro del Borrasquer (Batea), 27) el Coll del Moro (Gandesa), 28) els Vilassos I (Bot), 29) el Tossal del Moro (Bot), 30) la Picossa (Arnes), 31) la Gessera (Caseres), 32) el Castell d’Almudéfar (Caseres), 33) els Carrascals (Caseres), 34) el Puig (Caseres), 35) els Corralets (Caseres), 36) la Serra Mitjana (Caseres), 37) els Vilans (Horta de Sant Joan), 38) Penya Gall (Horta de Sant Joan, 39) el Collet (Horta de Sant Joan). Les necròpolis que es mantenen durant els primers anys d’aquest període són A) Mianes (Tortosa), B) Mas de Mussols (l’Aldea), C) l’Oriola (Amposta) i D) el Coll del Moro (Gandesa).

MÓN IBÈRIC

ALS

PA Ï S O S

C AT A L A N S

EL MÓN IBÈRIC A LES COMARQUES MERIDIONALS DE CATALUNYA – Jordi Diloli, David Bea

Il·lustració 4. Presència de ceràmica ibèrica a Tortosa: 1) Edifici de la Telefònica, 2) carrer Sant Domènec, 3) la Catedral, 4) Plaça dels Estudis, 5) Plaça d’Alfonso, 6) Castell de la Suda, 7) Turó de la Residència Sanitària Mare de Deu de la Cinta.

33

34

XIII COL·LOQUI INTERNACIONAL

D’ARQUEOLOGIA DE

PUIGCERDÀ

EL MÓN IBÈRIC A LES COMARQUES MERIDIONALS DE CATALUNYA – Jordi Diloli, David Bea

Il·lustració 5. Principals jaciments de l’Ibèric Antic a l’àrea de Tarragona: 1) Tarragona, 2) Era del Castell (El Catllar), 3) Les Toixoneres/ Alorda Park (Calafell), 4) Les Masies de Sant Miquel (Banyeres del Penedès). A) Necròpolis de Can Canyís.

MÓN IBÈRIC

ALS

PA Ï S O S

C AT A L A N S

EL MÓN IBÈRIC A LES COMARQUES MERIDIONALS DE CATALUNYA – Jordi Diloli, David Bea

Il·lustració 6. Principals jaciments de l’Ibèric Ple a l’àrea de Tarragona: 1) Tarragona, 2) el Vilar (Valls), 3) Punta Coroneta (Mont-Ral), 4) els Garràfols (Vallmoll), 5) el Degotall (Alcover), 6) Pont del Codony (Perafort), 7) Manous (El Catllar), 8) La Selva del Camp, 9) la Timba del Castellot (Riudoms), 10) Les Toixoneres/ Alorda Park (Calafell), 11) Les Masies de Sant Miquel (Banyeres del Penedès), 12) Fondo del Roig (Cunit), 13) l’Argilera (Calafell), 14) les Guàrdies (el Vendrell), 15) la Sella (Salou).

35

36

XIII COL·LOQUI INTERNACIONAL

D’ARQUEOLOGIA DE

PUIGCERDÀ

EL MÓN IBÈRIC A LES COMARQUES MERIDIONALS DE CATALUNYA – Jordi Diloli, David Bea

Il·lustració 7. Principals jaciments de l’Ibèric Final a l’àrea de Tarragona: 1) Tarragona, 2) Mas de les Figures (Tarragona), 3) Turó de l’ermita de Montornès (La Pobla de Montornès), 4) La Clota (Creixell), 5) Mas dels Frares (Constantí), 6) Santa Anna (Castellvell del Camp), 7) Mas d’en Corts, 8) L’Albornar (Santa Oliva), 9) Les Toixoneres/ Alorda Park (Calafell), 10) El Vilarenc (Calafell).

MÓN IBÈRIC

ALS

PA Ï S O S

C AT A L A N S

EL MÓN IBÈRIC A LES COMARQUES MERIDIONALS DE CATALUNYA – Jordi Diloli, David Bea

Il·lustració 8. Situació del poblat ibèric de Tarragona i dels diferents sectors on s’han recuperat restes d’època ibèrica a la ciutat.

37

Lihat lebih banyak...

Comentarios

Copyright © 2017 DATOSPDF Inc.